— Francesc Rozalén Igual —
Publicat a La Veu de Llíria
Els qui vivim a la comarca del Camp de Túria tenim el gran privilegi de tindre a prop una extensa serra que, en forma d’arc muntanyenc, tanca aquest territori pel nord. Són les muntanyes de Portaceli, així anomenades antigament pel botànic Cavanilles, encara que modernament les coneixem amb el nom de Serra Calderona. Un territori d’una gran riquesa botànica i paisatgística, alhora que també és un pulmó verd que oxigena àmplies zones urbanes com l’àrea metropolitana de València o les ciutats i poblets de les comarques del Camp de Túria, el Camp de Morvedre, l’Horta Nord i l’Alt Palància.
La Serra Calderona nevada vista des del pic de La Buitrera a Llíria el 08-01-2010 (J.A. Bort).
Però la Serra Calderona, tan humanitzada i habitada des de temps antics, ha sigut l’escenari per a forjar l’incipient excursionisme valencià allà per la postguerra. També ha estat per a moltes persones un camí d’aprenentatge, una escola de natura que ens ha iniciat en la pràctica del senderisme i en l’estima i el respecte per les muntanyes. Tindre la serra a 10 quilòmetres del lloc de residència, com és el meu cas a Llíria, és a més un gran avantatge perquè ens facilita un accés ràpid.
Al fons la Serra Calderona amb el pic del Gorg al centre, vista des del tossal de Sant Miquel de Llíria (J.A. Bort, 2008).
Vaig començar a conéixer la Calderona en la meua joventut, en uns campaments que organitzàvem a Segart on se’ns donava l’oportunitat de pujar a uns dels seus cims més emblemàtics: la Mola, amb la seua peculiar forma que imita el perfil d’un queixal, i el Garbí, amb els seus tallats de rodeno caient en vertical. L’aventura de la pujada i les vistes espectaculars de 360º que ens oferien, inclosa la visió del golf de València en tota la seua extensió, captivaren per sempre el nostre esperit juvenil. Aquestes vivències muntanyeres continuaren més endavant durant la dècada dels 70 en les acampades que el Grup de Joves de Sant Francesc féiem a les muntanyes de la Serrania i que ens serviren per a descobrir nous paratges pròxims.
I.- La Colla Calderona de Llíria, una de les pioneres en el senderisme modern
La Colla Calderona en el poblat morisc d’Olla (J.A. Bort, 2004).
En la dècada dels anys 80 torní a retrobar-me amb la Serra Calderona en companyia de dos amics (Rafa Solaz i Vicent Castellano) quan començàrem a fer rutes senderistes, primer per la Concòrdia a Llíria i després per les muntanyes d’Olocau. L’alcalde d’aquest poblet, donat el nostre desconeixement del seu territori, ens ajudà a descobrir-lo proposant-nos fer cada setmana una ruta diferent per a conéixer paratges on pràcticament s’havien perdut les sendes tradicionals. Era una època en què la pràctica del senderisme setmanal encara no s’havia posat de moda. De fet, quan contàvem als amics i coneguts la nostra afició de caminar per la muntanya, ens miraven estranyats dient-nos que no li trobaven la gràcia de fer eixe esforç absurd. Més endavant l’interés pel senderisme setmanal començà a aparèixer en la societat i canvià la visió que s’hi tenia. Per eixe motiu, el grup dels tres amics inicials començà a ampliar-se amb la incorporació d’altres amics i coneguts, fins arribar a constituir-se en els inicis dels anys 90 com a Colla Calderona. Aquesta colla senderista a poc a poc augmentava els seus integrants i a principis de la dècada del 2000 ja féiem rutes amb més de 50 participants.
La Colla Calderona i un grup de llirians visitaren la Cartoixa de Portaceli amb motiu del 750 Aniversari de la Carta de Poblament de Llíria (C. Merino, 2004).
Cada setmana, encara que fera fred, ben abrigats iniciàvem el ritual de l’excursió i molt sovint cantàvem una cançó dedicada a la colla que havia escrit i compost l’amic Josep Novella:
Calderona és el nom
de la colla que ací estem,
i ens agrada caminar
per muntanyes i senders.
I no ens fa por el cim més alt,
ni la drecera empedregada,
el nostre fi és arribar,
gaudint amb força i plenitud.
Estimem serres i valls,
les masies i els poblets,
monestirs, rambles i fonts,
coves, rius i castellets.
I un bon dinar s’acosta ja,
és un moment molt desitjat,
tastarem plats de la terra
i la conversa brollarà.
Perquè la colla és marxosa,
té humor i és animosa.
La Colla Calderona i un grup de llirians visitaren la Cartoixa de Portaceli amb motiu del 750 Aniversari de la Carta de Poblament de Llíria (C. Merino, 2004).
L’estima i el coneixement de la Calderona ens estimulà per a conéixer altres muntanyes valencianes i començàrem a fer rutes periòdiques per la serra veïna de l’Espadà, santuari de sureres que es resisteixen a desaparéixer per causa dels incendis. Aquestes rutes les anàrem estenent a la resta de serres i cims més emblemàtics del nostre país: Penyagolosa, Mariola, Bèrnia, Aitana, Puigcampana… L’amor inicial per la Calderona també impulsà a la colla a conéixer altres indrets de la Península Ibèrica: Pirineus, serralada Cantàbrica… i fins i tot ens animà a fer el Camí de Santiago -tant el francés com l’aragonés- en etapes durant diversos anys, en un temps en què aquesta emblemàtica ruta encara no s’havia massificat. En 1991 alguns membres de la colla començaren a participar en la pelegrinació de Les Useres a Sant Joan de Penyagolosa i poc anys després anaren incorporant-se quasi tots els membres de la colla. Cal recordar que aquesta pelegrinació tan ancestral encara no s’havia popularitzat i sols era coneguda en la seua comarca natural. La ruta encara la realitzem en l’actualitat i durant aquests 29 anys hem animat a fer-la a nombrosos llirians. Per eixe motiu podem assegurar que Llíria és un dels pobles no castellonencs que més participants aporta a aquesta pelegrinació tan exigent.
II.- L’encant d’una serra propera
El cim del Gorg vist des del Castell del Real (F. Rozalén, 2020).
Però la serra que més continuem visitant és la nostra estimada Calderona. Ací hem viscut rutes amb dies calorosos i de fred, hem sentit el vent i la pluja i també alguna nevada que no és tan habitual. Gaudim del privilegi de veure les impressionants vistes que ofereixen els seus cims després d’un dia on ha bufat el vent de ponent i la visibilitat és total. També d’escoltar el rumoreig de l’aigua que corre pels seus barrancs després d’uns dies de fortes pluges. Disfrutem dels canvis de color que cada estació de l’any aporta a la seua vegetació. La primavera sempre és rica i diversa a la serra: els fràgils lliris blaus que floreixen a Rebalsadors, o les semprevives amb les seues flors grogues i aromàtiques envoltades de la seua eternitat, les quals em transporten al record de Gala, la musa de Dalí que tant les estimava. Encara en l’actualitat les semprevives adornen amb abundància el castell de Púbol en la seua memòria. En aquesta estació primaveral sempre em sorprén veure florir les mates d’espart amb les seues vistoses espigues. Una planta estimada pel color i la finor i que, com deia Cavanilles, és molt abundant a la nostra serra; la seua recol·lecció donà origen a una important indústria artesanal de productes d’espart en alguns pobles de la comarca, com fou el cas de Llíria.
Arbocer amb fruits en la pujada al Puntal de l’Abella (2020). (F. Rozalén, 2020).
A la tardor, la serra ens ofereix un cromatisme molt especial amb el llentiscle de fruits rojos i fulles verdes que desprenen un intens perfum. El bruc també entapissa la terra rogenca amb les seues flors rosades. Però tampoc podia faltar un altre dels arbustos que més aprecie, els arbocers, carregats del seu fruit d’un roig intens acompanyats de les seues flors blanques, perquè per un capritx de la natura, la floració i la fructificació es donen simultàniament. També en moltes ocasions ens hem acostat a caminar pels voltants del mas de Ferrer i aprofitem la ruta per a veure el seu centenari arbocer, una visita que sempre ens captiva i emociona, com també ho fa la visita a la veïna olivera mil·lenària de la Morruda per a oferir-li un emotiu abraç al seu enorme tronc de quasi 7 metres de diàmetre. Aquesta abraçada a l’arbre monumental és com un reconeixement a la seua resistència numantina i també al fet de ser testimoni viu de més de 1.000 anys d’història del nostre país. En definitiva, sempre és un plaer gaudir dels colors i olors de la serra en un dia de cel blau, en contrast amb les diverses tonalitats del verd del bosc i dels afloraments rogencs del rodeno de les penyes.
La Colla Calderona en l’olivera mil·lenària de La Morruda (J.A. Bort, 2007).
A la Calderona podem fer rutes tant entre un bosc de pins de diverses espècies, com de carrasques o sureres situades als llocs més humits, com al Gorg o les ombries del Castell del Real. Però també per paratges on predomina un ric sotabosc format pel matossar mediterrani: coscolla, murta, ginebre, romer, tomello…, resultat de l’evolució d’aquestes muntanyes després de l’intens aprofitament humà que han patit i dels nombrosos incendis que després comentarem. Volguera recordar el treball dels fornillers en la serra quan en èpoques passades tallaven la llenya baixa i la transportaven a Manises per a ser utilitzada com a combustible en els forns de ceràmica. La duresa de l’ofici de forniller ajudà a l’equilibri de la serra alhora que la netejava per a evitar els incendis forestals. Per això volguera expressar el meu reconeixement al treball d’eixes generacions de fornillers perdudes en la desmemòria històrica dels nostres pobles.
Vista des del pic de la Redona. Vegem el riu Palància i al fons Sagunt i la mar (F. Gadea, 2017).
Altres vegades, les rutes senderistes ens porten a travessar els abancalaments històrics de les vessants de les llomes, amb els seus ribassos de pedra en sec i els cultius d’oliveres i garroferes. Són bancals abandonats que lentament han tornat a formar part del bosc. Reminiscències d’unes terres robades a la lloma en una època de fam i misèria. Però també podem fer incursions per alguns frondosos barrancs amb la seua desbordant riquesa vegetal: Carraixet, Pedralvilla, Deula, Barraix…, on sempre està present el colorit baladre, el popular i antic arbust ja citat en l’Antic Testament i que els marges enjardinats de les autopistes ha fet tan quotidià.
Vista del golf de València des del pic Oronet a Serra. A la dreta, l’Albufera, i al fons, a l’esquerra, el Montgó (F. Gadea, 2015).
La Calderona és també una serra rica en fonts i fontetes: Berro, Gota, Poll, Llentiscle, Falaguera…, les quals ens ofereixen una altra possibilitat de fer rutes senderistes. Però les rutes més majestuoses són les que et donen l’oportunitat de pujar als nombrosos cims per davall dels 1.000 metres que té la serra i que reben el nom de pics, puntals, penyes, moles i miradors: el puntegut Gorg, l’afilat perfil de l’Àguila, l’altiplà de Rebalsadors o altres de noms tan evocadors com Montmajor, Oronet… La proximitat de la serra a la mar Mediterrània fa que les vistes des de qualsevol cim siguen espectaculars i ens ompli de goig cada vegada que pugem i admirem el paisatge. La possibilitat de poder esmorzar dalt d’un d’aquests cims, per a mi és un dels millors moments que ens brinda la vida. Des de la solitud d’aquests miradors podem contemplar tot el golf de València, des del cap d’Oropesa al nord fins al mític Montgó que el tanca pel sud. El Montgó, la mare de les Balears que deia Jacint Verdaguer al seu poema èpic L’Atlàntida, sempre és visible des de la Calderona en els dies clars. Fins i tot, en dies de molta nitidesa, també podem veure les illes Columbretes des d’alguns miradors. Més a prop tenim les vistes impressionants de l’àrea metropolitana de València, el seu port i l’Albufera il·luminada pels raigs del sol. També al sud podem veure les serres i pics que ens són tan familiars: Montdúver, Benicadell, Aitana, Mariola amb el Montcabrer… A l’oest, el massís del Caroig i les serres de l’Ave, Martés, Malacara… La vista continua al nord amb les serres de la Bellida, Javalambre, Espadà amb el seu destacat perfil dentat, i allà a la llunyania, emergint entre els núvols, l’enlairat gegant de pedra: el pic del Penyagolosa. Al Picaio, l’últim balcó de la Calderona, podem veure com la serra s’enfonsa en la immensa mar blava cantada pels poetes i gresol de tantes civilitzacions, perquè de totes les serralades ibèriques és la que arriba més a prop de la Mediterrània. I sempre en primera línia de vista tenim els pobles del Camp de Túria.
Des del mirador de Rebalsadors podem veure tot el Camp de Túria. En primer lloc, la cartoixa, i al fons Llíria, Benaguasil, Vilamarxant i Riba-roja (F. Gadea, 2011).
Un dels miradors més privilegiats és el de Rebalsadors perquè a més ens dóna la possibilitat d’admirar a vista d’ocell la Cartoixa de Portaceli, que ens recorda la novel·la d’Umberto Eco, El nom de la rosa. Portaceli és una cartoixa medieval molt vinculada a la formació i a la història de l’antic Regne de València, que exercí com a vertader senyor feudal de bona part de la comarca i que també ha estat molt unida a la història religiosa i econòmica de Llíria. No debades el desig de les famílies llirianes més poderoses era buscar la protecció espiritual del monestir i assegurar-se un lloc en l’altra vida, per a la qual cosa eren soterrats a les capelles o cementeri dels monjos. Rebalsadors també ens mostra la vista aèria de La Pobleta, aquella antiga masia de la cartoixa que serví de residència en 1937 a Manuel Azaña quan era el president de la República i València exercia de capital de l’estat. Així definia Azaña la seua estada en aquest paratge tan idíl·lic de la Calderona: “En este campo, silencio absoluto, sol mediterráneo, olor a flores. Parece que no ocurre nada en el mundo”. Un altre lloc proper que podem veure des de Rebalsadors i no massa lluny de la cartoixa és l’Hospital Dr. Moliner envoltat d’un bosc de pins, abans de tuberculosos i després de la Guerra Civil convertit en un lloc de sofriment, un camp de concentració franquista on foren tancats personatges tan il·lustres com el rector Peset Aleixandre o l’historiador Tuñón de Lara.
III.- Calderona, paisatge amb història
La Cartoixa de Portaceli vista des del mirador de Rebalsadors (J.A. Bort, 2006).
Les possibilitats de gaudi que ens ofereix la Calderona són immenses i en aquest sentit no podem oblidar la presència de l’home en la serra des de temps prehistòrics. El poblat ibèric del Puntal dels Llops a Olocau pertanyia al sistema defensiu de la ciutat d’Edeta ubicada al tossal de Sant Miquel de Llíria, però també era una talaia que vigilava l’accés al camí de la serra que portava a Sogorb. Una ruta per aquest entorn ens presenta també la possibilitat de caminar pel paratge de les Macollades, amb els seus hortets de reminiscències morisques on podem trobar enormes garrofers centenaris. També estan presents en la serra les ruïnes de castells d’origen islàmic com a testimoni d’un passat d’intolerància: Beselga, Segart, Serra, Torres-Torres…, destacant per la seua situació estratègica i panoràmica el Castell del Real en el límit entre Olocau i Marines. Un castell que tingué un gran protagonisme en els inicis de la conquista de València per Jaume I i que apareix citat a la crònica medieval de Ramon Muntaner.
Castell del Real amb el pic del Gorg al fons (F. Rozalén, 2020)
Pròxim al castell tenim el despoblat d’Olla, també d’origen musulmà, on destaca la seua torre defensiva; un lloc encantador als peus del Gorg que ens transporta al món dels moriscos i al trauma que significà la seua expulsió el 1609 impulsada per figures com la de l’arquebisbe i abans virrei de València, Joan de Ribera. Fins aquesta època podríem dir que la serra era un territori morisc ja que tots els actuals poblets del seu interior tenien una població majoritàriament sarraïna, fins i tot els que ja han desaparegut com Beselga i Marmalé. La ruta que en moltes ocasions faig per aquests paratges de ressonàncies morisques, entre l’ombria del Castell del Real i Olla, és una de les més precioses que es poden fer a la Calderona, amb uns densos boscos de pinars i carrasques. Ací també podem trobar nombrosos exemplars de sureres i com a mut testimoni d’un passat de transhumància i pastors, encara perduren les ruïnes d’algun corral de ramat amb la numantina resistència dels arcs de pedra en sec.
Ruïnes d’un corral de ramat entre l’ombria del Castell del Real i Olla. Mut testimoni d’un passat de transhumància i pastors (F. Rozalén, 2020).
La presència religiosa en la serra també ha sigut important, sobretot la de l’orde dels cartoixans, els quals veren en aquestes muntanyes el lloc predilecte per a portar el seu ideal de vida eremítica de soledat i silenci. Ja hem comentat la importància que tingué la Cartoixa de Portaceli, amb uns priors que intervingueren en la solució d’esdeveniments tan destacats com el Cisma d’Occident i el Compromís de Casp. L’altra cartoixa històrica també amb una gran influència religiosa fou la de Valldecrist a Altura, amb la promoció del seu santuari marià de la Cova Santa, el qual tanca els límits de la Calderona pel nord. Aquests són uns paratges que ens colpeja cada vegada que els transitem perquè han estat molt castigats pels incendis, encara que sempre és gratificant pujar al Montmajor, l’únic cim de la serra que traspassa el miler de metres. En el sud-est de la serralada localitzem en un entorn de gran bellesa el convent franciscà de Sant Esperit a Gilet, fundat al segle XV amb l’impuls de l’escriptor i religiós Francesc Eiximenis. Per cert, que aquest interessant convent té una hostatgeria restaurada fa pocs anys. El cuiner d’aquesta hostatgeria i del convent és un famós youtuber masterchef, fra Ángel Ramon, el qual té molts seguidors dels seus vídeos de cuina saludable i tradicional. Quan fem una ruta pels voltants del convent i pugem a les Penyes de Guaita o al pic del Xocainet, sempre ens agrada fer un aperitiu en el bar d’aquesta hostatgeria tan especial.
Convent de Sant Esperit vist des del pic de La Creu (F. Gadea, 2017).
Molt lligada a l’activitat econòmica dels cartoixans són les masies que fundaren per diversos indrets de la serra, com les que eren propietat de Valldecrist: Avanilles, Uñoz, Las Dueñas o la masia fortificada de Cucaló, la qual té unes interessants bodegues que aprofitant les nostres rutes hem tingut l’oportunitat de visitar i conéixer. Una altra masia pertanyent a Portaceli és la de Tristany, convertida en refugi i que té un entorn de gran valor ecològic amb abundants sureres. Des d’ací podem fer precioses rutes al cor de la Calderona i pujar als cims de les Penyes Altes, les Penyes Blanques i un altre que també rep el nom de Montmajor. Finalment volguera recordar una altra de les masies històriques, la Garrofera, engolida en 1965 pel Quarter Militar de Marines. Aquesta masia que al segle XVI també era una mena de pavelló de caça, estigué vinculada a la cort virregnal dels Ducs de Calàbria i possiblement és on morí la reina Germana de Foix.
IV.- Les reivindicacions de la societat civil per a protegir la serra
Una de les parts centrals de la Calderona vista des de dalt de la Font del Berro (F. Rozalén, 2020).
Però tot no és idíl·lic a la Calderona i l’acció de l’home en temps moderns l’ha perjudicada en moltes ocasions. Per exemple, s’han construït xalets i casetes de forma incontrolada per diversos llocs de la serra i l’han danyada irremeiablement. També les nombroses pistes forestals excessivament amples fereixen la serra i faciliten el trànsit incontrolat de tot tipus de vehicles. Però un dels problemes més greus que ha patit la serra amb conseqüències catastròfiques per al seu ecosistema han sigut els nombrosos incendis forestals. L’any 1989, un grup de veïns de la comarca vam fundar Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria amb l’objectiu d’estimular la recerca i la investigació del nostre territori, però també estàvem sensibilitzats davant els problemes de la comarca. I una de les nostres preocupacions fou la defensa i protecció de la Serra Calderona que aleshores estava sent agredida pels abocadors incontrolats, l’obertura de pistes i la creació de nous projectes de pedreres. Prompte s’organitzaren conferències i debats, així com la Primera Jornada d’Estudi de la Serra Calderona celebrada el 1991 i que continuarien celebrant-se en els anys posteriors. En 1992 l’Institut d’Estudis organitzà la 1ª Travessa a la Serra Calderona des d’Olocau a Estivella, travesses que es continuaren celebrant durant molts anys amb la intenció d’anar coneixent amb més profunditat tota la serra. Aquestes travesses també tenien la seu part lúdica i per la nit es feien vetlades literàries i es contaven rondalles i històries de la Calderona. Recorde amb nostàlgia totes aquelles contalles que l’amic Ferran Zurriaga -una de les persones que millor coneix la serra- ens contava als refugis de Tristany o en el de Peñafort. Totes aquestes activitats tenien com a missió sensibilitzar a la opinió pública, demanar a les institucions la protecció de la serra i que fóra declarada parc natural.
L’incendi de 1992 tingué una gran repercusió en els mitjans de comunicació (F. Rozalén, 2020).
L’any 1992 fou un any catastròfic per a la Calderona perquè es produí l’incendi més devastador dels temps moderns. Des del 30 d’agost al 2 de setembre un incendi de grans proporcions iniciat a Altura arrasà paratges de gran valor ecològic. El foc entrà després al terme de Llíria pel nord del Mas de Moia i cremà a La Concòrdia 795 ha, quasi totes de pinar. De Llíria el foc continuà avançant cap als termes de Marines, Olocau, Gàtova i la resta de la serra fins a cremar 9.500 ha. En aquella època els veïns dels pobles afectats podien participar com a voluntaris en l’extinció de l’incendi i recorde que tots els voluntaris ho férem amb una gran descoordinació i falta de mitjans. Es va evacuar la Cartoixa de Portaceli, algunes urbanitzacions de Nàquera i Serra, i a Gàtova estigueren a punt de fer-ho. L’incendi fou el detonant per a reivindicar encara amb més urgència la protecció de la serra i declarar-la parc natural, cosa que ja havíem començat a demanar en 1991. Després de molts anys de lluita i amb el treball reivindicatiu de moltes entitats cíviques com l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria (amb la intensa activitat dels membres d’Olocau i Bétera), la Coordinadora per a la Protecció i la Promoció de la Serra Calderona o el Centre Excursionista de València, finalment l’any 2002 el govern valencià aprovà la declaració de Parc Natural per a la part de la serra amb major valor ecològic.
Taula redona sobre els incendis forestals organitzada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria al Club Diari Levante el 16-10-1992 (F. Rozalén, 2020).
