Ferran Zurriaga i la fidelitat al seu “país petit” de la Serra Calderona

El passat 31 de març vaig participar en la presentació d’un llibre que tracta  sobre una part de la tan estimada i pròxima Serra Calderona, en concret d’una vall formada pel barranc del Carraixet i altres barrancs afluents on es concentren els habitants de tres poblets envoltats per muntanyes de rodeno que no superen els 1.000 metres d’altura. El llibre porta per títol La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova  i ha estat escrit per Ferran Zurriaga i Agustí. Un llibre d’història, però també de vida rural, saviesa popular, botànica, natura, paisatge… L’acte de presentació tingué lloc a Llíria, dins de les activitats que organitza l’Aula de Ciutadania que dirigeix el catedràtic de la Universitat de València,  Josep Maria Jordan, el qual també va participar en la xarrada junt a la presidenta de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, Xelo Tomàs, així com el propi autor.

Ferran Zurriaga ha tingut una trajectòria de vida molt plena i amb un gran compromís cívic: mestre, escriptor, historiador, activista, valencianista, ecologista… però sobretot un gran enamorat del seu “país petit”, com diu la cançó de Lluís Llach, eixa part de la Calderona formada pels tres pobles citats que presenten uns valors paisatgístics i culturals únics, on els seus habitants han tingut que viure en un entorn difícil marcat moltes vegades per la precarietat que comporta conrear una agricultura de muntanya. Com diu l’autor, aquesta no és la història d’una terra bucòlica; sinó la d’una terra dura, marcada per les sequeres i la fam.

Ferran ha sigut també un mestre innovador des del punt de vista de la pedagogia. Des de molt jove va estar unit al Moviment de Renovació Pedagògica del País Valencià fundat als anys seixanta, a més de ser un dels seguidors de les noves tècniques pedagògiques del francés Célestin Freinet al nostre país. Tant ell com la mestra i escriptora Carme Miquel foren dels primers mestres a ensenyar en valencià en una època on hi havia tantes dificultats. En 1974 publicà l’emblemàtic Veles i Vents, una antologia de textos literaris de distints gèneres per a ensenyar a llegir en valencià, il·lustrat per Manolo Boix, i que es pot considerar el primer llibre amb intenció didàctica de la nostra literatura. Jo vaig tindre la sort de tindre a Ferran com a mestre a Les Escoles de Sant Vicent de Llíria l’any 1961, quan tenia 6 anys.

Ha publicat un bon grapat de llibres, l’últim el passat desembre sobre el mestre Herminio Almendros, un mestre de la Segona República introductor de les tècniques Freinet en l’escola espanyola i cubana.  A més ha participat en nombrosos llibres col·lectius i ha publicat innumerables articles en revistes. Volguera destacar aquells articles publicats en la prestigiosa revista Mètode que edita la Universitat de València, amb una sèrie de treballs  inspirats en la botànica i el món de la Serra Calderona i que són una font de saviesa de la vida rural.

Ja d’adult, vaig tornar a retrobar-me amb Ferran a finals dels anys vuitanta, quan un grup d’estudiosos i persones compromeses amb el Camp de Túria  fundàrem l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria amb la intenció de lluitar i aprofundir en l’estudi d’una  comarca tan poc cohesionada com la nostra. Durant els primers anys treballàrem junts en aquest institut i visquérem tragèdies com el devastador incendi de la Serra Calderona de setembre de 1992 que cremà 9.000 hectàrees. Cal reconéixer que l’Institut d’Estudis Comarcals, amb l’entrega dels socis d’Olocau i Bétera i en companyia d’altres col·lectius, aconseguírem que després de molts anys de lluita la Serra Calderona fora declarada Parc Natural l’any 2002.

Amb Ferran també compartisc un amor molt especial per la Serra Calderona. Per a mi és la meua estimada serra, el meu paradís senderista preferit. La vaig conéixer allà pels  anys vuitanta quan junt amb dos amics més, començàrem a fer senderisme per Olocau guiats pel seu alcalde. En aquella època el senderisme encara no s’havia posat de moda i els amics i coneguts ens deien que eixa activitat de caminar per la muntanya no tenia massa sentit. També m’uneix a aquesta vall un vincle familiar ja que els meus avis paterns eren originaris de Marines però com tants altres hagueren d’emigrar en la segona dècada del segle XX en  busca de millors condicions de vida.

Ferran és un gran coneixedor de la Serra Calderona i en particular de la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, el seu paradís de la infantesa i joventut. Té nombroses publicacions sobre la serra i a més ha redactat els textos d’algunes rutes senderistes com la del castell del Real o la de les Macollades. Aquest últim paratge per a mi és un dels més encantadors de la serra, amb la seua nombrosa concentració de garroferes monumentals i centenàries, i les quasi abandonades hortetes dels antics moriscos vorejant el barranc del Carraixet, tot envoltat d’una xarxa de séquies de rodeno  alimentades per fonts, assuts i basses.

Amb el llibre sobre La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, Ferran ha fet una gran tasca d’investigació explorant la documentació d’importants arxius com els de la Corona d’Aragó, del Regne de València, l’arxiu de protocols del Patriarca, els municipals dels pobles de la vall i l’Arxiu dels Comtes d’Olocau ubicat a Mallorca. A més, ens mostra al llibre un ampli coneixement de la cultura popular i de la vida rural. Les pàgines que dedica a aquests temes són molt bonics i estan tractats amb una gran delicadesa i estima pel territori i la seua gent. Mostra un gran amor pel paisatge que ell ha viscut i ha vist transformar-se. L’ús de la història oral que ha utilitzat amb la gent major ha fet que els seus coneixements s’enriquiren i al traslladar-los al llibre li dóna molta vitalitat, com es veu en els casos d’aquelles llegendes escoltades en la infantesa.

Com a bon mestre, Ferran és molt didàctic amb les explicacions del llibre. De vegades aclareix  conceptes històrics perquè tot tipus de lector entenga millor el que està exposant. Utilitza un llenguatge poètic en algunes parts i acompanya els textos amb alguns preciosos dibuixos fets per ell mateixa sobre el paisatge i el patrimoni de la vall. A través de 440 pàgines  ens ofereix la història de la vall des de la prehistòria fins als temps actuals. Un recorregut molt llarg però que ens captiva especialment en algunes etapes. Divideix el llibre en dues parts ben definides: la primera abraça fins a 1609 amb tota la riquesa que aportà el poble àrab i després el cristià. La segona arranca a partir de 1610, una vegada s’havia produït l’expulsió dels moriscos que representà una neteja ètnica impulsada per l’arquebisbe de València i abans virrei, Juan de Ribera, posteriorment convertit en sant. Després d’aquesta expulsió, la vall quedà pràcticament despoblada i es féu una repoblació amb cristians que donaren origen als llinatges actuals d’aquest territori. És curiós comprovar que en un primer moment s’intentà repoblar-la amb mallorquins, ja que el senyor d’Olocau era també el virrei de Mallorca. Si aquest projecte haguera prosperat, hauria influït molt en la manera de parlar el valencià  a la vall, com va ocórrer a Tàrbena i la Vall de Gallinera, colonitzada  per mallorquins després de l’expulsió dels moriscos i que conserva en el parlar algunes peculiaritats del mallorquí. Però finalment la vall va ser repoblada amb un predomini d’aragonesos a Gàtova i Marines, mentre Olocau ho fou per valencians procedents de diversos llocs del Regne de València, donant origen així a la divisió de les dues llengües que es parlen a la vall.

De l’edat antiga volguera destacar del llibre la part dedicada als ibers, amb un dels poblats més significatius del territori edetà. Em referisc al fortí del Puntal dels Llops, situat en un lloc estratègic i defensiu del territori d’Edeta, ja que domina l’entrada d’un dels passos naturals de la Serra Calderona que comunica amb els valls dels rius Túria i Palància. Un mirador privilegiat per a contemplar gran part de la comarca del Camp de Túria i l’únic punt de la serra des d’on es divisa els tres pobles de la vall. El poblat ha tingut una bona restauració i a més està gaudint d’una encertada campanya de divulgació que contrasta amb la tan abandonada ciutat ibèrica d’Edeta situada al Tossal de Sant Miquel de Llíria, i que exercí com a capital d’aquest ample territori.

Una altra part interessant del llibre és la que fa referència a l’etapa islàmica. Els musulmans van habitar a la vall durant molt de temps i deixaren en herència als futurs pobladors tot un món d’experiències.  En aquest període ens diu Ferran que la vall va estar poblada per 14 assentament o alqueries que després de l’expulsió dels moriscos es varen anar abandonant, alhora que la nova població es concentrava en les tres alqueries o llocs  d’Olocau, Marines i Gàtova, la qual cosa donaria  origen als actuals tres nuclis de població. Ens parla de la importància del castell d’Olocau després conegut per castell del Real i de la seua funció per a organitzar un terme format per tots els llogarets de la vall. Ferran també aclareix la polèmica entre els actuals habitants de la vall en relació als diferents noms que a través del temps ha tingut el castell, així com la seua ubicació actual entre els termes municipals de Marines i Olocau.

L’etapa que comença amb la conquesta cristiana també és molt interessant perquè es conserva més documentació. El castell continua organitzant el territori de la vall i entra en escena el llinatge dels Vilaragut, primer  com a barons i després com a  comtes, que posseïren  el poder feudal del territori a mode de senyoria. Aquests nobles tan ben relacionats amb els reis,  gaudiren d’influència i de poder en el govern del Regne de València durant alguns segles. Ferran destaca que un Vilaragut fou un cavaller famós amic de l’escriptor Joanot Martorell, el qual es fa present com el personatge viu del Tirant lo Blanc, i les seues aventures van servir-ne d’inspiració. Abel Soler, un jove historiador, ens ha deixat un magnífic treball del personatge com a model del Tirant. Els veïns de la Vall podem dir que el cavaller Tirant va viure en alguns moments a les nostres terres.

 

El segle XIX també està tractat amb profunditat en el llibre i és l’època en la qual es consoliden els tres municipis actuals però també de l’absurda divisió de la vall per la creació de les noves províncies de 1833. Encara que la intenció era respectar els territoris històrics, la nova divisió provincial fou molt arbitrària a l’antic Regne de València, que el va dividir en tres províncies i a més  incorporà el marquesat de Villena que pertanyia al Regne de Múrcia i l’altiplà de Requena que era de Castella. Una cosa semblant feren a la vall, en adscriure  Gàtova a la província de Castelló i Marines i Olocau a la de València. Ferran conta una bonica història de solidaritat entre els tres pobles per a solucionar aquest despropòsit administratiu. Tant Marines com Olocau demanaren que Gàtova passara a València i com no ho aconseguiren, aquests dos pobles demanaren que els passaren a la província de Castelló, cosa que tampoc obtingueren. El sentit comú tardà més d’un segle en imposar-se i finalment el 1995 Gàtova s’incorporà a la província de València i així es tornà a unir l’antic territori històric.

El segle XIX fou també el de l’inici del llarg èxode de la vall provocat per les sequeres, reducció de les collites i la fil·loxera, situació que s’agreujà al segle XX amb el problema del minifundisme i el fracàs de la transformació del secà en regadiu.  Els veïns començaren a emigrar en busca d’una vida millor als masos i pobles dels voltants però també a Catalunya on en la ciutat de Gavà es formà una important colònia procedent dels pobles  de la vall. Els intents per detindre aquest èxode fracassaren com fou el cas del frustrat projecte de construir una presa al Carraixet o l’esperança en regar el secà amb la construcció del pantà de Benaixeve que mai arribava, malgrat les esperances que també posaren els llirians durant les primeres dècades del segle XX.

La Guerra Civil i la dura postguerra també està molt ben tractada amb fets tan curiosos com veure que els comités republicans dels tres pobles guardaren als ajuntaments els objectes religiosos de més valor, o observar que durant la Guerra Civil i revolució social no hi hagué cap assassinat de gent de dretes. Per contra, quan s’acabà la guerra el règim franquista afusellà a 6 veïns, quatre foren empresonats al camp de concentració nazi de Mauthausen dels quals n’assassinaren a dos i els franquistes empresonaren a més de 50 veïns. La llarga postguerra també fou terrorífica a la vall en ser les seues muntanyes lloc d’amagatalls de maquis. La Guàrdia Civil s’acarnissà amb els veïns sembrant el terror i la por  posant casernes en els tres pobles.

Ferran finalitza el llibre amb un capítol dedicat a “La fi de la societat rural tradicional (1940-2007)”, una part també molt intensa i emotiva perquè ens conta com va desapareixen tota eixa societat rural que ell ha viscut des de xiquet, la tragèdia de Marines amb la riuada de 1957, el trasllat de la població de Marines al nou assentament de la Maimona de 1967 o l’expropiació de termes municipals  que suposà la instal·lació del quarter militar de Marines el 1964. Aquesta última part així com l’epíleg té un cert to elegíac, poètic però crític amb el present, amb l’evolució de les darreres dècades i molt preocupat pel futur de la vall: el nostre territori és molt més que un recurs o un espai on fer activitats. El territori que formen els termes de Gàtova, Marines i Olocau és un espai de bé públic, és natura, és cultura, és patrimoni, és llegat. I no tenim dret a devastar-lo, a deixar-lo erm, perquè comprometem el viure col·lectiu i hipotequem el futur de noves generacions. Però Ferran diu que encara hi ha moments per a l’esperança vinculada a la consideració  que tinga la Unió Europea amb les regions de muntanya.

En definitiva estem davant d’un llibre extens escrit amb molta estima pel territori i per la gent de la vall. Una inestimable aportació que Ferran Zurriaga ha deixat per a les futures generacions. I una oportunitat per a que els nombrosos senderistes i esportistes que freqüenten la vall i les seues muntanyes es sensibilitzen per a respectar l’entorn natural, alhora que puguen conéixer amb més profunditat un territori de tanta riquesa paisatgística i botànica, un gran pulmó verd  a un tir de cantal de l’àrea metropolitana de València.

 

ENLLAÇ PER A ACCEDIR AL PÓSDCAST “CRÒNIQUES EDETANES” QUE RECULL LA XARRADA DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE CELEBRADA A LLÍRIA EL 31-03-2022