L’adéu a Palmira Motes: l’última representant de l’exili republicà a Llíria

Per Francesc Rozalén Igual
La Veu de Llíria, 15 de setembre de 2022

Palmira Motes el 1968 als 44 anys (arxiu família Ferrandis Motes).

El 18 de juny de 2022  moria a Llíria de manera molt discreta Palmira Motes Zorita, a punt de complir els 98 anys, considerada l’última representant a Llíria de l’exili republicà que s’inicià a finals de la Guerra Civil. Palmira ha conservat fins al final plenes facultats mentals i una gran memòria de la seua intensa i llarga existència. La seua vida estigué molt unida a la de son  pare el qual també li va influir en la visió del món, i per tant és necessari prèviament conéixer la personalitat i l’activitat política del progenitor.

Palmira va ser filla de Juan Antonio Motes Calvo (1891-1975), un actiu republicà d’arrels blasquistes que des de molt jove posseí unes fermes conviccions polítiques com ho mostra el fet que l’any 1910, quan tenia 18 anys, fundà a Llíria les Joventuts Republicanes amb tres companys més. Després continuà evolucionant políticament i prenent consciència de la situació d’opressió en què es trobaven les classes populars. Ja en temps de la República milità en el partit fundat per Manuel Azaña, Izquierda Republicana, i durant una part del segon semestre de 1936 va ser  l’alcalde de Llíria en un context de guerra i revolució. Motes exercí d’artesà dedicat a l’elaboració d’espardenyes d’espart, i fou un autodidacta format en el pensament dels enciclopedistes i filòsofs francesos. Amic de líders anarquistes comarcals com Narciso Poymerau, també va ser músic de la Banda Primitiva i tenia un germà que fou rector i president de la confraria Cort de Maria  a Llíria. Procedia d’una família humil i els pares volgueren que també estudiara al seminari per forjar-se una vida millor però ell es negà pel seu esperit crític i independent. Malgrat aquests antecedents familiars, Motes es convertí en un anticlerical convençut i com molt bé va estudiar José Daniel Simeón  en el seu llibre Entre la rebel·lia i la tradició:  “Al furibund anticlericalisme d’aquest home s’afegia la ferma convicció que solament els mètodes revolucionaris podien tornar-li la dignitat a la classe social a la qual se sentia orgullós de pertànyer”. Una curiosa anècdota mostra el  ferm caràcter i les clares conviccions que tenia Motes: durant la dictadura de Primo de Rivera reptà els costums religiosos de  la societat tradicional quan un Divendres Sant cuinà  una paella amb pollastre i conill a la Font de Sant Vicent. Justament en un dia sagrat en el que l’Església prohibia menjar carn.  Les autoritats li ficaren una multa de 25 pessetes, i en negar-ser a pagar-la, el tancaren unes setmanes a la presó de València, un lloc que ja coneixia en haver estat empresonat en altres ocasions per motius polítics.

Casat amb Rosa Zorita, Juan Antonio Motes va tindre dues filles, nascudes en 1922 i 1924, i com a bon defensor dels principis republicans elegí per a  noms propis aquells que no tingueren cap connotació religiosa i foren evocadors de les anhelades  llibertats democràtiques. A la filla major li posà Llibertat i a la menor Palmira. Aquest nom tan sonor el va seleccionar perquè de jove havia llegit la història d’aquesta antiga ciutat del desert de Síria que tant el va impressionar i també perquè el nom de Palmira no apareixia al santoral. El llibre que va llegir Motes es titulava Les ruïnes de Palmira, escrit a finals del segle XVIII pel comte de Volney, un il·lustrat francés que convertí Palmira en un símbol de la fugacitat del poder i la riquesa i que li serví per a manifestar que la superstició i els dogmes religiosos causen l’afonament de les civilitzacions i la degradació humana. Aquest llibre va ser  molt llegit i es popularitzà entre els anarquistes i republicans espanyols.

Palmira Motes, que havia nascut el 18 de juliol de 1924, s’educà en una llar familiar on predominaven els valors socials que defensava el republicanisme, i per això el pare es convertí en un model que calia tenir present. Palmira també heretà el caràcter crític, fort i independent de son pare, així com la fortalesa per a encarar les adversitats de la vida, alhora que anà compartint tot el seu compromís polític i els seus ideals republicans. Gran lectora des de la joventut i per tant de formació autodidacta, molt prompte començà a llegir els llibres que son pare conservava a casa i que després heretà. Com he avançat abans, no es pot entendre la vida de Palmira sense conéixer la del seu pare. Dues vides paral·leles que s’influïren  i convisqueren durant molts anys, com després veurem.

Com a jove adolescent, Palmira també visqué tots els esdeveniments que ocorregueren a Llíria durant els tres anys de guerra, i eren nombrosos els fets i vivències que encara recordava; especialment els de l’any 1938, quan Llíria es convertí en un important centre logístic de la rereguarda de la guerra ja que el front de batalla estava situat a 30 quilòmetres del nucli urbà. Aleshores la ciutat estava ocupada per milers de soldats i fins i tot l’Estat Major de l’exèrcit republicà s’instal·là al centre urbà i a les seues masies.  El cronista José Durán escrigué en un dietari que en juliol de 1938 la plaça de Partidors “parece talmente el día de San Miguel de camiones, gente y soldados que hay”.

El 14 de març de 1939 la cúpula dirigent d’Izquierda Republicana a Llíria, formada per set persones (Juan Antonio Motes, el diputat a Corts Miguel Pérez Martínez amb els seus dos germans Ernesto i Vicente, Emilio Veses Sabater,  Amadeo Falomir Silvestre i Salvador Morató Pérez)  hagueren d’exiliar-se embarcant al  port de València en el vaixell mercant anglés  Stancor que els portaria a França. Ja en alta mar els abordà el vaixell franquista Canarias i aleshores un altre vaixell anglés els resguardà però hagueren de canviar la ruta i en lloc d’anar a França es dirigiren a Orà protegits pel vaixell anglés.  Aleshores Algèria era una colònia francesa i les autoritats consideraven els exiliats espanyols uns estrangers indesitjables, per aquest motiu reberen amb hostilitat els 111 exiliats (homes, dones i xiquets) i en arribar estigueren tancats 10 dies en diversos camps de concentració. Alguns dels llirians que posteriorment continuaren a Algèria, com Motes i Amadeo Falomir,  hagueren de patir l’explotació i la humiliació en altres camps de concentració durant uns anys més. Fins i tot també sofriren les males condicions sanitàries que li costaren  la mort per tifus a Amadeo Falomir en 1942 al camp de Suzzoni. Un altre llirià exiliat a Algèria, Salvador Morató, fou traslladat a un camp de concentració del desert (Bou-Arfa al Marroc) per a fer treballs forçats en la construcció del Ferrocarril Transsaharià que volien construir els francesos. En aquests camps vigilats per tropes colonials de marroquins els exiliats espanyols vivien en unes condicions de misèria brutal i rebien un tracte disciplinari ofensiu i humiliant.

En maig de 1939 alguns llirians i valencians, entre ells Motes, intentaren eixir d’Algèria i viatjar a Mèxic, el país de l’esperança,  i per això escrigueren una carta a l’ambaixador mexicà a París, però no sabem per quin motiu no ho aconseguiren. També intervingué en les gestions Guillermina Medrano, mestra, destacada dirigent republicana i amiga d’Amadeo Falomir, però tampoc aconseguí traslladar a Mèxic els dos llirians, Motes i Falomir,  que continuaven tancats en els camps de concentració del país magrebí. Tots aquests detalls i altres més de la vida a Algèria dels exiliats llirians els coneixem gràcies a les investigacions d’Eliane Ortega Bernabeu, filla i néta d’exiliats valencians, nascuda a Orà i que  porta tota la vida investigant i documentant la història dels quasi setanta  camps de concentració i d’internament que existiren a Algèria.  Per altra banda la història dels exiliats de Llíria encara és poc coneguda malgrat haver-se documentat ja quasi 40 casos.

Després d’acabada la Guerra Civil, a Llíria quedaren les dues filles de Juan Antonio Motes i la seua esposa, Rosa Zorita,  que hagueren de patir l’escarni i la doble repressió de les autoritats franquistes, tant per ser familiars de republicans com pel fet de ser dones. La mare, malgrat ser una persona tradicional i despolititzada, prompte fou tancada a la presó de dones del carrer Major a Llíria, solament perquè era l’esposa de Motes. Més endavant la tornaren a tancar a la presó de  València i en eixir la desterraren a Alzira. Finalment l’autoritzaren a tornar a Llíria però amb la condició de que no isquera de casa. En aquesta situació de violència, de por i repressió, la mare hagué de lluitar per la supervivència de les dues filles en un context d’estigmatització,  pobresa i fam. Les tres dones hagueren de viure un exili interior encara més dolorós i humiliant en patir el menyspreu de la majoria dels seus veïns, que els negaven la salutació. Palmira recordava que fins i tot  companys polítics del seu pare les deixaren de saludar perquè la por i la repressió era brutal.

Juan Antonio Motes pogué eixir del camp de concentració de Suzzoni el 1943, quan els aliats de la Segona Guerra Mundial entraren als països del Magrib i aquests camps començaren a tancar-se a poc a poc. Aleshores es traslladà a la capital, Alger, on després de malviure i exercir diversos oficis finalment muntà una tenda d’ultramarins. Uns anys després la seua esposa Rosa es traslladà a Alger per a viure amb ell però sembla que no s’adaptà a la nova vida i cultura i un temps després tornà a Llíria, on residien les dues filles. L’any 1953 es casà la filla major, Llibertat, que viuria amb la mare, i és aleshores quan Palmira, als 29 anys, decidí autoexiliar-se a  Algèria per acompanyar el seu pare, trobant-se al nou país en una situació d’il·legalitat tant per a residir com per a poder treballar.  Aquesta decisió la prengué segurament farta ja de viure una postguerra de misèria i de contínua estigmatització per ser la filla d’un dirigent “roig”, decisió animada també pel seu caràcter rebel i independent. No cal oblidar que les dones i filles dels republicans  foren utilitzades per la dictadura per a humiliar els familiars exiliats. Ja a Alger, pare i filla gestionaren la tenda d’ultramarins durant alguns anys i després regentaren la porteria d’un edifici d’habitatges. Posteriorment pogueren comprar-se un pis, però després de la independència d’Algèria en 1962 el govern els el va confiscar i davant la inestabilitat del país optaren per traslladar-se a França.

Pare i filla tenien ben clar que mentre Franco governara a Espanya mai tornarien. Aleshores el 1964 traslladaren la seua residència primer a Perpinyà i finalment a Saint Laurent de  la Salanque, situat prop de la capital del Rosselló, on visqueren la major part dels anys. Novament havien d’emigrar a un altre país i començar una nova vida des de baix, amb pocs recursos. El caràcter independent de Palmira féu que es mantinguera fadrina fins als 44 anys en què es va casar amb un destacat exiliat anarquista  de Cretas (Teruel), Juan Cerver, que als 20 anys ja intervingué en l’organització de les col·lectivitats del seu poble i que també posseïa una sòlida formació autodidacta. La nova parella visqué en la mateixa casa amb Motes i es  dedicà  des de 1968 a cultivar unes terres en el poble on residien fins que Juan va morir el 1996. Durant els anys que residiren primer a  Alger i després a França, tant el pare com la filla mantingueren una gran activitat política i social  amb els nombrosos grups d’exiliats espanyols, participant en les iniciatives de les  associacions antifranquistes. Les inquietuds culturals i polítiques de Palmira pogueren desenvolupar-se amb més llibertat a la França de Charles de Gaulle. La seua afició lectora continuà incrementat-se i llegia els llibres tant en castellà com en francés, llengua aquesta darrera que sabia parlar i escriure amb perfecció. També li agradava estar informada  dels esdeveniments del món i totes les dies llegia el diari francés L’Indépendant.

En enviudar, i com el seu  pare ja havia mort en 1975, Palmira es decidí a tornar a Espanya el 1998, quan ja tenia 74 anys. En primer lloc instal·là la seua residència a Manises i un temps després  la traslladà a Llíria fins al final de la seua vida.

Al 2019 el Comissionat de Memòria Històrica de Llíria recomanàrem a l’Ajuntament de fer  per primera vegada un acte de reconeixement a tots els exiliats, acte  que es va celebrar el 28 de març del citat any. En aquest acte també participà Palmira com a única supervivent de l’exili dels llirians i escrigué un text sobre aquesta tragèdia que no pogué llegir per l’emoció, per la qual cosa   hagué de llegir-lo  la seua neboda Conxa.

Ara ja descansen al cementeri de Llíria les cendres de Palmira amb les despulles del seu pare, que es traslladaren des de França el 1984, i juntament amb les de l’esposa i mare, Rosa, tornen a estar unides després d’una vida de tants sofriments que impedí la convivència familiar.

El cas de la família Motes és un bon exemple del drama i desarrelament que significà l’exili espanyol. El pare, per  ser fidel als seus principis de justícia i llibertat, hagué de renunciar a la família i a les seues arrels per a salvar la vida. La filla, un esperit rebel ofegada en la seua joventut per una dictadura cruel i sanguinària que no deixava viure als familiars dels “rojos”, hagué d’autoexiliar-se en busca d’una vida més lliure. Fou una decisió valenta presa en plena joventut, impulsada a més per la marginalitat que patia com a dona, ja que el franquisme les volia reeducar i adoctrinar per a ser sumisses i dòcils respecte al Règim, a la moral del nacionalcatolicisme i a una masculinitat arrelada en la tradició patriarcal. Aquests casos que durant tants anys  han perviscut entre la invisibilitat, l’oblit i la calumnia dels vencedors de la història oficial, necessiten ser coneguts per una societat democràtica que ha de recolzar els seus pilars en el dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.

Finalment volguera agrair a les nebodes de Palmira, Conxa i Palmira Ferrandis Motes, la informació i documentació de l’arxiu familiar que m’han deixat consultar per a poder redactar aquest article.