Per Martí Domínguez
Levante-EMV, 7 de desembre de 2022
En un camp de tarongers abandonat ha crescut bledana una mata de llentiscle. M’acoste i fregue algunes fulles: de seguida, m’encobeeix una flaire intensa, i de colp i volta aquest aroma, subtil i alhora intensament mediterrani, que evoca la garriga, el sotabosc, l’espigolar i els timonets, la ruda i la sempreviva, em porta el record de Ferran Zurriaga, i el seu article titulat El flairós llentiscle, del llibre Herbari, que va publicar fa uns anys, junt amb el botànic i lletraferit Daniel Climent, a la revista Mètode.
El colp és intens i inesperat, perquè fa uns dies que Ferran ha faltat, deixant en la cultura valenciana un buit insondable, un dolor intens i intangible. Pense en ell, en aquell camp abandonat, on encara s’alcen els vells esquelets dels tarongers ressecs, envaïts per aquella planta malparida que és l’aràujia. Ferran era una d’aquelles persones que s’estimava la terra i la llengua, i de colp i volta també recorde com un dia em va convidar a Olocau, la seua pàtria natal, el seu covat angulus ridet, i com em va mostrar aquells campets de les macollades, on els garrofers creixen entre els petits bocins de terra vermella i intensa. Hi havia algun projecte urbanístic que les volia destruir i Ferran encapçalava un moviment veïnal per a la seua protecció. I poc després férem l’ascensió fins al Gorgo, penya senyera del seu territori, que aquells dies estava tot florit de marfulls. Des del capdamunt, com dos personatges de Caspar David Friedrich, ataüllarem l’horitzó infinit de crestes i muntanyes, posant-ne tants noms com poguérem. Un reguitzell de topònims eufònics i totèmics.
erran s’estimava aquells indrets de La Calderona, com també les Planes de Xàbia, terra de la seua estimada Pepa Llidó, aquelles terres fèrtils que a l’estiu donaven les millors verdures, entre margallons i cigales rumboses. El seu llibre Terra de llebeig és una joia que caldria reeditar, pel conreu de l’idioma i pel substrat etnològic: un testimoni de primera mà, cuinat a foc lent, fruit de la decantació de la vida i de l’estima per un territori quasi ja desaparegut per complet. Amb uns delicats dibuixos de les construccions rurals de la Marina, on el cultiu de la terra i el respecte a la natura s’enllaçaven prodigiosament. Rius-raus, molins de vent, aljubs, i tants elements integrats en el paisatge, en aquelles terres muntanyenques a la falda del Montgó, que guaiten la mar.
Pense en Ferran i sent aquesta fiblada de la pèrdua. Com tant l’han sentit els seus bons amics de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, o de l’Ateneu de Bétera, on era ben fàcil trobar-lo. Recorde la seua mirada enjogassada, i el seu parlar lent com qui amb la llengua arrodoneix les paraules, que s’estima i estudia, i que de vegades acompanyava amb algun vers expressiu, amb alguna cita literària d’algun escriptor nostrat. Sempre darrere d’ell hi havia un desig d’espletar l’idioma, d’anar més enllà i de comunicar una estima genuïna i terral. De saber com amaneix la llengua per a descriure una planta, un accident geogràfic, una eina oblidada. Certament, havia estat un dels grans impulsor de la renovació pedagògica valenciana, mestre de mestres, però, a més d’això, tot ell projectava una dignitat personal que facilitava l’encontre, la concòrdia, la ciutadania.
«El flairós llentiscle», dic, i com puc arranque algunes lianes de l’aràujia, que malden per recobrir-lo i ofegar-lo. De seguida, l’odiosa aràujia allibera la saba blanca, aquell làtex urticant i nociu, que s’entremescla amb la flaire dolça de la mata. Mentre puga protegiré i estimaré aquell llentiscle, en aquell camp abandonat, resta de la catàstrofe que s’abat sobre l’agricultura valenciana. En record i símbol de l’home Ferran Zurriaga.
