Lliria, Olocau, Portaceli, Bétera: 3 i 4 de març 1962
Ferran Zurriaga i Agustí
Olocau març 2022
Seixanta anys com a període històric, són prou per provar la validesa de fer un balanç sobre una generació històrica -la del 60- que donava vida al fet cultural i polític dels joves d’aquells anys al País València. No pot considerar-se dubtós mirar amb passió, tota aquesta colla de noms – 70 participants- que caminaran de Llíria a Olocau – on feren nit- i al dia següent caminaren a Portaceli i Bètera. En molts d’aquests noms trobem un bon estol de personatges que han deixat i segueixen deixant-nos testimoni d’uns treballs per despertar la consciència dels valencians. Afermar l’existència d’un col·lectiu humà empenyent en deixar la seu petjada per una pàtria somniada. Mostrar els camins que ens calia recórrer i aconseguir la llibertat de decidir en Europa i en el camí de l’autodeterminació dels Països Catalans.
La Ruta Universitària, va ésser, creiem, un dels intents i experiències com altres d’aquells dies de febre constructora per una renovació de la vida universitària d’acord amb el model de poble lliure que volíem aconseguir. Molts de nosaltres, creiem i seguim creient que aquestes activitat de investigar i assenyalar allò que formava part de la nostra personalitat era una de les vies que teníem, per arribar a l’Europa de les regions i també de les nacions. La nostra adscripció i col·laboració amb altres pobles que havien format part d’aquella nació, que era la Corona d’Aragó. Aquesta era una via que si aconseguíem fer valdre, ja podíem anomenar-la, la via del Principat, Regne de Valencià i del Regnes de Mallorques, tots ells països de parla catalana, era una opció que havíem de fer valdre en el camí de recuperar la nostra llibertat com a poble. Aquesta idea que ja havia estat anunciada com “paisos catalanes” pel jurista i notari – Benvingut Oliver (Catarroja 1836-Madrid 1912), en la seua obra: “Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa” (1876)”.
En aquest aspecte, l’Europa dels estats, que es la que està prevalent, ha estat i es un entrebanc mes, a la nostra idea de l’Europa de les nacions i regions. Nosaltres, aquells joves de la generació dels 60, ho veiem com una força, a la qual calia sumar el nostre esforç, en aquell despertar, veiem com alguns pobles en aquests anys han aconseguit la llibertat d’escollir i han determinat d’esdevenir independents (o de tornar-ho a ser com els Països Bàltics). Nosaltres, caldrà que siguem pacients i no ens deixem doblegar per l’hostilitat dominant del centralisme espanyol de sempre i per la dissensió interna de molts conciutadans nostres, que encara no estan convençuts, de que nosaltres podem ser un poble lliure com molts altres pobles d’Europa. Podem dir que som “una civilització clandestina”, amb una llengua pròpia, amb les arts i la literatura, amb una historia de rebel·lions amb intents emancipadors i amb un entorn social i geogràfic, que ens mostra les qualitats per ser un poble lliures, i tots els aspectes que formen la nostra identitat, que són, si fa no fa, els mateixos dels estats que tenim al nostra entorn.
Per tot això aquella I Ruta Universitària de 1962, tenia unes clares connotacions ideològiques i juntament entre altres una clara implicació cristiana i marxista. De fet, venia a recordar-nos els camins inaugurats a França per aquell personatge francès i per aquella colla d’escriptors inspirats amb Munier i Charles Peguy el qual havien donat peu a la revista l’Esprit, a la qual molts de nosaltres ens fèiem subscriptors en aquells anys.
El tema de la I ruta “L’home i ara”, el qual es dividia en tres nous espais de discussió : “L’home social i les estructures de camp”; “L’home cristià” i “L’home i el país”. Nosaltres, veiem en aquelles accions i en les paraules amb les quals establíem el diàleg la clau que ens obria la porta a una nova forma de vida, a una nova organització per als nostres pobles, tot amb una tendresa de les noves amistats que naixien entre nosaltres. En el fons anàvem creixent amb raons per les quals valia la pena lluitar, patir, arriscar- se… érem una generació que descobria les raons d’existència del País Valencià.
Fotos de l’Arxiu J. Fuster. Sueca . Portaceli. Març 1962.
J. Fuster prenent notes
Gent d’Olocau: Vicent Mañez, Domenc Navarro, Eduardo Romero, Josep Blay… al centre J.F. Mira i Ferran Zurriaga parlant entre ells
Els de la ruta havíem arribat caminant d’Olocau a Portaceli, les persones majors com Joan Fuster, Mossen Ballarin, Vicent Ventura, Terradell, Max Canher i Eulalia Duran ho faran en cotxe. En la foto, moment del parlament de Joan Fuster.
