El cine a Llíria durant el Franquisme

Per Francesc Rozalén Igual
La Veu de Llíria, 28 de gener de 2023

Llíria ha sigut una ciutat de gran tradició cinèfila, per aquest motiu durant els quasi 40 anys de franquisme el cine va gaudir de molta popularitat. No hem d’oblidar que al segle XX el cine es va convertir en el fenomen de masses i d’entreteniment amb més poder.  La difusió principal a Llíria estigué a càrrec de les dues societats musicals, la Unió i la Primitiva, encara que la ciutat també tingué altres sales en funcionament. En total en foren 7 les que projectaren milers de pel·lícules, com després tindrem ocasió de veure. Durant els anys del règim franquista el cine es convertí en un instrument propagandístic que, controlat per les autoritats de la dictadura a través de la censura, imposava els valors, les idees i la moral que havien de ser compartits per tot tipus de públic.

L’explotació del cine a Llíria també va ser la responsable de la construcció dels actuals dos teatres de les societats musicals, les quals s’arriscaren a construir aquests esplendorosos edificis en els “anys de la fam” (la postguerra) gràcies als beneficis que reportava el cine en els anteriors teatres i que després també tindré ocasió d’explicar. L’impacte econòmic de l’explotació del cine va ser tan important per a la Unió i la Primitiva que es convertí en la principal font d’ingressos per a finançar una gran activitat musical i educativa, fins que el cine entrà en crisi a mitjans de la dècada dels anys vuitanta per la competència del vídeo domèstic i posteriorment per les sales dels centres comercials.

La part gràfica d’aquest article té un paper rellevant perquè reforça i complementa el que s’explica en el text. A través dels prospectes de mà que es repartiren als cines llirians, he fet una selecció de 48 pel·lícules representatives que es varen projectar i que ací publique. Aquests prospectes eren un fullet imprés per les dues cares. En l’anvers es publicitava la imatge del cartell  de la pel·lícula que s’exhibiria a la setmana següent i en el revers un text amb la programació del cine, alguns comentaris de les pel·lícules i altres informacions sobre l’activitat musical i teatral de la societat. Per facilitar la visualització, les dues cares del prospecte les he incloses en una mateixa imatge.

 

1 – Els antics teatres que iniciaren a Llíria la tradició cinèfila

La popularització del cine a Llíria la iniciaren les dues societats musicals ja des de la  segona dècada del segle XX, quan el cine encara era mut, i ho feren a través dels primers teatres que explotaren. Així, la primera societat que construí un teatre de la seua propietat va ser la Unió Musical l’any 1914 per a poder celebrar els concerts de la banda i les representacions teatrals del quadro artístic. Però l’incipient cine mut d’aquella època  prompte començà a tindre una gran acceptació social i per això la societat l’integrà dins de les seues activitats,  utilitzant el nou teatre també per a projectar pel·lícules ja que a més donava beneficis que servien per a finançar l’activitat musical i educativa. Una prova de la bona relació del cine amb la resta d’activitats de la Unió es mostra quan durant molts anys s’organitzaren en el seu teatre espectacles maratonians que podien durar més de 4 hores, on es combinava en una mateixa sessió la projecció d’una pel·lícula, el concert de la banda i una representació teatral.

Més endavant, l’invent del cine sonor fou com una revolució que seduí tots els espectadors. En el cas de Llíria va ser el cine de la Unió el qui es convertí en una de les primeres sales valencianes que en juny de 1930 incorporà aquest nou invent a la seua sala. Va ser tant l’impacte que tingué l’exhibició de la primera pel·lícula sonora que hagueren de projectar-la durant una setmana.

Pel que fa a la Banda Primitiva, a finals de la segona dècada del segle XX llogà un teatre privat anomenat “Español” que anteriorment ja havia sigut utilitzat per una empresa de València com a cine. Aquesta activitat la continuà exercint la societat musical, igual que ja feia la Unió, pels beneficis econòmics que reportava. En octubre de 1931 aquesta sala incorporà el cine sonor i se l’anomenava “Teatro Español El Clarín”. En 1943 el teatre ja era propietat de la societat i se’l coneixia per “Teatro Cine Banda Primitiva”. Aquest teatre també s’utilitzava per a fer els concerts de la banda, la representació d’obres teatrals, sarsueles del quadro artístic i evidentment per a projectar cine. De vegades també es feien espectacles de circ i aleshores es desmuntava una part de les butaques del pati  ja que tenia dues generals laterals.

 

2 –  Els actuals teatres de la Unió i la Primitiva construïts en els “anys de la fam” gràcies al cine

A finals de la llarga postguerra franquista les dues societats musicals es plantejaren construir uns nous teatres amb l’objectiu que tingueren més capacitat d’espectadors. El que sorprén és que ho volgueren fer en una època de moltes necessitats, coneguda pels “anys de la fam”, on a més, la població de Llíria estava estancada durant la postguerra (en el cens de 1950 tenia 9274 habitants). Però tot té una explicació. El que estava ocorrent  durant la dècada dels anys quaranta és que l’explotació dels antics teatres com a sala de cine estava oferint grans beneficis. El cine era molt rendible, però per quin motiu ocorria açò en una època de grans necessitats?

L’explicació la podem trobar en la situació política, econòmica i social d’Espanya durant els anys quaranta.  Així, els dos cines de Llíria començaren a viure una època d’esplendor durant els anys de la  postguerra interminable, en un temps on hi havia una gran necessitat de refer els espais de sociabilitat. Era una època de misèria sense precedents: fam, cartilles de racionament, estraperlo, malalties infeccioses, empresonaments… i una política autàrquica que afonà l’economia. Però també va ser el temps de l’aïllament internacional, del nacionalcatolicisme i de les “Santas Misiones” per a recatolitzar Espanya, de la censura, de la repressió i de la manca de llibertats. Davant aquest panorama tan desolador, la gent necessitava evadir-se d’unes condicions de vida tan pèssimes i amb tanta por i repressió. Per  aquest  motiu els dos cines de les societats musicals de Llíria es convertiren en els centres principals per a l’oci i l’evasió de la dura vida quotidiana. I el baix preu de l’entrada al cine afavoria l’expansió d’aquest entreteniment tan barat i popular.

Pel que fa a la Unió Musical, l’any 1944 els ingressos procedents del cine ja eren molt importants i començà a aparèixer en alguns dels seus directius l’opinió que caldria construir un nou teatre amb més capacitat per a albergar a més espectadors i així augmentar els beneficis de l’explotació del cine. Aquest assumpte es continuà debatent en els anys posteriors i hi hagué directius que estaven a favor de fer un teatre més gran, altres opinaven que era millor reformar el que tenien  i un altre sector estava en contra perquè pensaven que la societat podria posar-se en un deute inassumible. Però els ingressos del cine continuaren progressant i a més la Unió va posar en marxa en 1946 el cine d’estiu que també donava molts beneficis. Finalment, davant l’evolució econòmica dels dos cines de la Unió, en 1949 ja no hi havia cap veu discrepant en la societat que vera inviable la construcció  del nou teatre. Amb una gran unanimitat s’aprovà la construcció d’un nou teatre que es pretenia que tinguera capacitat per a 1.500 espectadors, més del doble del que es volia enderrocar. Les obres s’iniciaren en juny de 1949 i volgueren que es feren amb molta rapidesa per no paralitzar durant massa temps l’activitat del cine, per això a principis de novembre ja havien finalitzat. Res més que 5 mesos duraren les obres, un temps rècord per a les característiques tècniques de l’època.

Respecte a la Banda Primitiva, també passà una cosa semblant l’any 1950. Els membres de la junta directiva es van dividir en dos sectors: uns defensaven enderrocar l’antic teatre i locals socials per a construir-los de nou aprofitant els solars existents. L’altre sector, que és el que guanyà, proposava ampliar el solar amb la compra d’una casa veïna i així tindre l’opció de construir uns locals socials més grans i sobretot un teatre de més capacitat que es projectà també per a 1.500 espectadors. Està clar que en aquest cas, els creixents ingressos del cine van ser també el motor decisiu per a que la societat s’embarcara  en una obra tan  costosa. Les obres del nou  teatre i locals socials començaren en maig de 1950 amb l’enderroc dels edificis antics i s’inauguraren en setembre de 1951. Cal també tenir present un altre component sociològic en la construcció del teatre de la Primitiva inaugurat menys de dos anys després que el de la Unió. Es tracta del tradicional antagonisme entre les dues parts de Llíria manifestat a través de la rivalitat de les dues societats musicals. Tot el que suposava una millora per a una societat no podia quedar sense contestació a l’altra part, i per aquest motiu era necessari neutralitzar els esforços dels rivals construint  un teatre encara més espectacular.

 

3 – Les 7 sales de cine que tingué Llíria

Veiem ara quines foren les 7 sales de cine que funcionaren a Llíria. La primera i la segona són les dels teatres de la Unió i la Primitiva, que ja hem vist i que pràcticament  monopolitzaren l’exhibició del cine a Llíria. La tercera sala fou la del cine d’estiu de la Unió que s’inaugurà en juny de 1946 en un hort que hi havia al costat dels locals socials del carrer de Sant Vicent.

La quarta sala era la del cine d’estiu La Piscina (actualment el Pavelló Vell de bàsquet). Aquest cine estava ubicat en el frontó d’unes instal·lacions esportives explotades pel Frente de Juventudes de la Falange, el qual, en els anys quaranta, les havien llogades a una empresa de  València per a projectar pel·lícules a l’estiu. Més endavant aquest cine el gestionà un empresari de Llíria, José Solaz (conegut per Morro),  amb el nom comercial de Solzusan, però a partir de juny de 1950  l’explotació d’aquest cine estigué a càrrec de la Banda Primitiva que encara no tenia un cine d’estiu estable (anteriorment havia projectat cine durant un temps en un hort anomenat de la Figuera, situat a l’actual carrer del Novel·lista Blasco Ibáñez).

La cinquena sala de cine a Llíria fou el cine d’estiu La Cultural que el Frente de Juventudes  explotà durant la dècada dels quaranta en el camp d’esport que tenien davant de la seu social, coneguda a nivell popular per La Cultural, encara que oficialment s’anomenava el Hogar Rural, seu del Frente de Juventudes i de les Falanges Juveniles de Franco. Segons el prospecte que publique d’aquest cine d’estiu, en juny de 1950 encara continuaven projectant pel·lícules. Actualment aquest lloc correspon a l’aparcament de cotxes que hi ha entre l’Avinguda dels Furs i el carrer La Venta.

La sisena sala era la del cine El Carliste inaugurat el 17 d’abril de 1964 amb la comèdia espanyola Objetivo: las estrellas. Pertanyia al Circulo Cultural Católico San Miguel, els carlistes locals,  que també van decidir obrir un cine per a finançar les seues activitats, animats pels beneficis que l’explotació dels cines proporcionava a les dues societats musicals. Els carlistes el varen gestionar fins maig de 1984 en què va tancar, però uns mesos després tornà  a obrir gestionat ara per la Unió Musical fins que en 1986, després de 22 anys de funcionament,  tancà definitivament per la crisi del cine

La setena i última sala a Llíria va ser la del Cine Sorio, inaugurada  l’any 1978, en els inicis de la transició democràtica, als locals del vell Molí de l’Om (actualment oficina de l’Agència Tributària). Va ser una iniciativa d’un empresari llirià animat pel fet que el cine a Llíria encara continuava oferint bons ingressos. Tancà en 1984 per la crisi del cine.

Dels 7 històrics cines de Llíria sols continua funcionant el de la Unió Musical amb una programació estable durant tot l’any que inclou pel·lícules d’estrena. Una sala amb més de 100 anys d’activitat (entre els dos teatres de la Unió) que concentra quasi tota la història del cine, des de l’invent del cine mut fins a les noves tecnologies digitals. Una llarga vida de supervivència, d’entrebancs i dificultats que l’ha portat a convertir-se actualment en la sala degana en actiu més antiga del País Valencià, i també en una de les més antigues d’Espanya, que a més sempre ha estat gestionada  per la mateixa societat Unió Musical.

 

4 – Un repàs a l’ambient en els cines de les societats musicals i l’aparició de la censura franquista 

Quan s’acabà la Guerra Civil, el públic va tornar massivament al cine a Llíria perquè ja s’havia creat una tradició en les dècades anteriors. Durant els anys durs de la postguerra, la falta de llibertats i la repressió també va ser viscuda a les sales de cine. El règim de Franco va imposar amb rapidesa una severa  censura sobre les pel·lícules que s’exhibien que durà fins el 1977. També des de principis de 1943  s’obligava a projectar en totes les sales de cine el noticiari franquista NO-DO, una espècie de telediari de la dictadura on el règim difonia el seu ideari, manipulava la realitat, adoctrinava els espectadors en els “Principios del Movimiento Nacional”  i s’exaltava la figura del dictador. I tot açò estigué vigent fins el 1976.

 

4.1 – La projecció de propaganda nazi als cines de Llíria

Durant els primers anys de la postguerra, quan s’assistia als cines de la Unió i de la Primitiva, en finalitzar la projecció de les pel·lícules apareixia en la pantalla la imatge de Franco i sonava l’himne falangista “Cara al sol”. Aleshores tot el públic s’havia de posar de peu amb el braç en alt fent el saluda franquista i estar així fins que deixara de sonar la música. A la sala hi havia vigilants per observar si tots ho complien ja que en cas contrari podrien patir represàlies.

A les sales de Llíria també es projectava el  noticiari alemany UFA on es feia apologia del nazisme i s’exaltaven les seues victòries durant la Segona Guerra Mundial. En altres ocasions es projectaven documentals d’actualitat com Escuela de Guardias Marinas, de l’estudi cinematogràfic alemany UFA, on tractarien l’ajuda tècnica, material i militar que la Marina de guerra nazi facilitava a la Marina espanyola sublevada. Tot açò ho podem comprovar en el prospecte de mà del cine Banda Primitiva d’agost de 1940 que ací publique. De vegades es projectaven revistes cinematogràfiques alemanyes  com Ecos de la Patria de propaganda nazi, com podem veure en el prospecte del cine de la Unió de gener de 1941. Si la pel·lícula que es projectava era excessivament llarga es completava la sessió amb alguns documentals folklòrics, taurins o  d’exaltació franquista, com va ocórrer en febrer de 1960 al cine de la Primitiva amb l’exhibició del documental El Valle de los Caídos,  emés amb motiu de la seua inauguració i que també està publicat en els prospectes d’aquest article.

 

4.2 – Unes sales de cine ben gestionades

Les sessions de cine es feien els caps de setmana i festius, a més els dos cines de les societats musicals també en feien els dimecres i dijous i El Carliste els dimarts i dimecres. En total hi havia com a mínim 4 dies de cine a la setmana per a una població que fins als anys seixanta no arribà als 10.000 habitants. En cada sessió s’exhibien dues pel·lícules més el NO-DO i totes les que s’estrenaven a Espanya prompte es projectaven a Llíria. Fins i tot a les festes de Sant Miquel o de Pasqua també es multiplicaven les sessions i les societats  competien en exhibir les pel·lícules de major èxit. Un exemple que podem comprovar en els prospectes que ací publique va ocórrer en les festes de Sant Miquel de 1962 en què la Unió estrenà Ben-Hur i la Primitiva,  El Cid, dues de les superproduccions internacionals més importants en aquell any. Els caps de setmana els cines s’omplien d’espectadors procedents tant de Llíria com d’alguns pobles de les comarques veïnes i fins i tot es feien sessions adaptades a l’horari del trenet per facilitar l’arribada de públic dels pobles veïns (en alguns prospectes de mà  veiem que es programaven sessions de cine els diumenges i festius  a les 11 del matí o a les 15 hores). Els espectadors acudien a l’hivern amb la seua manta per a abrigar-se quan encara no hi havia calefacció. A partir dels anys seixanta als cines de la Unió i de la Primitiva ja s’instal·laren màquines per a calfar les sales a l’hivern.

Des dels inicis dels anys cinquanta els cines de les societats musicals implantaren a les seues sales les anomenades “Sesiones Fémina” en les quals les dones tenien gratis l’entrada al cine o bé gaudien d’un preu reduït. Era una estratègia per a augmentar l’assistència de més espectadors. També existien abonaments amb dret de butaca reservada durant tot l’any. Com ja he dit anteriorment, durant tot el franquisme l’entrada al cine gaudí d’un preu popular. Per exemple, l’any 1949 el cine la Unió tenia els següents preus per als caps de setmana: Pati de butaques: 3 pessetes; Butaca de piso: 2,50 pessetes i la General: 1,50 pessetes. Els xiquets evidentment anàvem a la General que tenia cadires de boga i li dèiem el galliner. Les sessions que es feien entre setmana tenien un preu d’entrada més barat.

L’organització del públic en la sala estava a càrrec d’una nombrosa colla de porters i acomodadors que vestien un elegant uniforme. Com a les sessions de cine acudia molt de públic hi havia el costum al descans de les projeccions de perfumar i desinfectar la sala amb un producte que es deia Odorol, cosa que feia l’acomodador amb una espècie de polvoritzador, impregnant també als espectadors que estaven pels extrems de les files de butaques de fusta o cadires de boga de la General. Els productes per a la desinfecció i perfum els solia servir la drogueria Viriato Servent de Llíria que es feu molt popular entre els espectadors.

Una de les figures  més populars vinculades als cines de Llíria varen ser les velletes que assegudes amb el catret d’anar a missa i  amb la seua cistella,  muntaven la  paradeta ambulant de cacaus i tramussos a les portes dels dos teatres, ja que aleshores les llepolies encara no formaven part de la cistella. Cada cine tenia la seua pròpia paradeta i a la Unió va destacar La Torrulla,  que exercí aquesta activitat durant molts anys. Els xiquets compràvem una mesureta de cacaus i tramussos servida en un tros de paper d’estrassa amb forma de cucurutxo.  En la foto que encapçala aquest article podem veure la façana del teatre de la Unió i enfront la corresponent paradeta.

 

4.3 – La importància dels prospectes de mà per a difondre les activitats teatrals i musicals de les societats 

Als xiquets de l’època ens hipnotitzaven els “quadrets” amb escenes de les pel·lícules que s’exhibien a la porta del cine o els vistosos cartells que estaven repartits pels principals carrers de Llíria. Cal fer una menció especial als prospectes o programes de mà que ens donaven en comprar l’entrada per al cine i als que ja he fet al·lusió al principi de l’article. La impressió d’aquest material es feia sobretot a la Impremta Verdeguer de Llíria. Alguns xiquets teníem el costum de col·leccionar-los i guardar-los en una capsa de sabates.

Els prospectes de mà del cine també serviren per a divulgar l’activitat musical, cultural i d’oci dels teatres de  les dues  societats. Així, per exemple, s’anunciaven les nombroses actuacions en directe  dels famosos cantants i les seues companyies nacionals: Juanita Reina, Antonio Molina, Juanito Valderrama, Marifé de Triana, Manolo Escobar…, tots ells estrelles del cine que també eren els protagonistes de les pel·lícules espanyoles més populars que es projectaven als cines de la Unió i la Primitiva. Fins i tot les millors revistes  i companyies de varietés  amb les vedets i còmics que actuaven als teatres de València, també ho feien als de Llíria. Des dels inicis dels anys seixanta s’incorporaren les actuacions de cantants i grups més moderns com El Dúo Dinámico, que començaren a popularitzar-se a través de la seua primera pel·lícula, Botón de ancla, que també es projectà a Llíria.

Així mateix en els prospectes de mà s’anunciaven les nombroses representacions de teatre i sobretot de sarsueles que amb tant d’èxit  posaven en escena els quadros artístics de les dues societats musicals, actuant en nombroses ocasions en el de la Primitiva el baríton de fama nacional, Marcos Redondo. Un altre baríton famós era Manuel Ausensi que actuà en les sarsueles que representà el quadro artístic de la Unió. Els concerts de les bandes de música i les revetlles de l’estiu a la Piscina també es publicitaven en els prospectes de mà.

 

4.4 – El paper de la censura: controlar els valors morals i ideològics

El règim sabia que l’exhibició de tantíssimes pel·lícules estrangeres que arribaven a Espanya era una pèssima influència per al control ideològic i la moral de la societat espanyola, per aquest motiu la censura actuava amb contundència. En 1941 s’instaurà una de les armes més poderoses de la censura: el doblatge obligatori de tota pel·lícula estrangera al castellà, ja que amb aquesta estratègia els censors tenien l’oportunitat de manipular els diàlegs. També tallaven escenes i  quan la pel·lícula s’exhibia a la sala provocaven els xiulits del públic. Altres vegades la censura prohibia  films que mai arribaren a projectar-se o bé s’allargava en el temps la seua estrena al nostre país.

La censura també afectà els cartells que anunciaven les pel·lícules i els  prospectes de mà que es repartien entre els espectadors. En aquests casos la principal obsessió dels censors era tapar l’exhibició corporal de les artistes perquè podria perjudicar la moral del nacionalcatolicisme i per això calia pujar escots, baixar faldes o tapar banyadors, que es convertien en vestits.  Però també hi hagué algun cas en què els dissenyadors dels cartells per a difondre’ls a Espanya es burlaren de la censura sense que aquesta s’adonara. És el que va passar amb el prospecte de la pel·lícula americana El Caballero Adverse que es va projectar al cine d’estiu de la Unió en agost de 1948. Com es pot comprovar en el prospecte troquelat que ací publique, el cartell camuflava un penis en estat d’erecció que passà inadvertit per als puritans censors.

Encara que la censura anà evolucionant al llarg del règim franquista, en un principi estigué a càrrec d’un organisme compost per tres persones: un representant de l’Església, un altre de la Falange i un tercer de l’Exèrcit. Ells tenien la tasca de preservar i promocionar la moral i els valors ideològics de la dictadura. El censor eclesiàstic era el qui tenia més poder per a censurar en temes morals. I és que l’Església mai va veure amb bons ulls l’invent del cine perquè podia degradar la condició humana. Aquesta obsessió portà a que l’Església creara en 1950 la seua pròpia oficina de censura que tenia com a objectiu donar a cada pel·lícula, una vegada s’havia estrenat, una qualificació  moral i religiosa amb la corresponent recomanació per a poder veure-la. A Llíria els rectors posaven a la porta de les dues  parròquies un cartell amb la classificació de les pel·lícules que es projectaven cada setmana.

 

5 – Selecció d’algunes pel·lícules destacades que es projectaren als cines de la Unió i la Primitiva (amb el permís de la censura)

He d’agrair a JOSÉ LÓPEZ PRAVOS, antic projectista del cine El Carliste i gran aficionat cinèfil encara als 92 anys, el fet d’haver pogut consultar  la seua extensa col·lecció de prospectes de mà que es repartiren als cines de Llíria i que ha anat  acumulant durant la seua llarga vida. També volguera agrair-li haver-me permés escanejar la selecció dels 48 prospectes que ací es mostren. Gràcies a l’estima amb què ha col·leccionat els prospectes i els ha conservat, els més majors tenim l’oportunitat de recordar aquell món que tant ens influí i els més joves de conèixer la gran tradició cinèfila de Llíria. També volguera agrair-li públicament tot el que m’ha contat sobre les històries viscudes als cines de Llíria  que m’han sigut de gran utilitat per a redactar aquest article.

 

5.1 – El repartiment de les empreses distribuïdores de pel·lícules entre la Unió i la Primitiva: una decisió salomònica

Amb la inauguració dels nous teatres de la Unió i de la Primitiva amb un  major aforament, les dues societats començaren a rivalitzar per atraure el major públic possible a les seues sales i oferir les millors pel·lícules. Aquesta competència començà a perjudicar-les econòmicament ja que va encarir el preu del lloguer de  les pel·lícules perquè les distribuïdores les oferien al qui estava disposat a pagar un preu més elevat. Però prompte les dues societats s’adonaren que amb aquesta estratègia s’estaven perjudicant mútuament i aleshores adoptaren una rivalitat intel·ligent. L’any 1953 arribaren a un acord salomònic de repartir-se entre les dues societats totes les empreses  distribuïdores del mercat. Així cada cine sols exhibiria les pel·lícules que portara la distribuïdora que li havia tocat. Durant els anys de vigència d’aquest acord el cine de  la Unió sols podia exhibir les pel·lícules que portara la Metro Goldwyn Mayer, Columbia, Warner Bros, Universal Internacional, Suevia Films, CB Films…

Pel que fa al cine de  La Primitiva, li correspongueren les distribuïdores Paramount,  Hispano Foxfilm, Radio Films, Cifesa,  Mercurio Films, Rey Soria Films… Aquest acord per mitjà d’un document notarial el signaren per a 5 anys renovables  i també contemplava pactar la tarifa de preus de les entrades. Sembla que les dues societats musicals es prengueren aquest acord amb molta serietat, ja que l’incompliment de les obligacions assumides per qualsevol societat facultava a l’altra a exigir en concepte d’indemnització i sanció la quantitat de 25.000 pessetes, que podria elevar-se a 50.000 pessetes en cas de repetir-se l’incompliment. Una quantitat molt elevada per a l’època que reflexa el respecte que arribaren a tindre les dues societats musicals per a evitar fer-se la competència. L’acord notarial arribà a estar vigent molts anys, fins a principis de 1969.

Però a partir de 1964 entrà en escena un altre cine competidor, El Carliste, que ja he comentat anteriorment. Com era una sala més modesta, hagué de conformar-se per a contractar pel·lícules amb les distribuïdores de segona categoria que eren més econòmiques. Com el cine a Llíria encara era molt rentable, la Unió i la  Primitiva tornaren a signar a finals de 1969 un altre acord notarial amb la incorporació del Carliste per a repartir-se novament  les empreses distribuïdores de les pel·lícules.

Després de morir el dictador Franco  i desaparèixer la censura  vingué l’època del destape al cine (les pel·lícules de contingut eròtic classificades amb una S) i aquest tipus de cine el projectà El Carliste. Eren les pel·lícules que  gestionaven les distribuïdores més barates i per tant tenien un preu de lloguer més reduït. Per contra, aquest tipus de pel·lícules durant els anys de la transició democràtica tingueren molta acceptació i El  Carliste triomfà econòmicament perquè la sala s’omplia d’un públic àvid d’erotisme. És curiós observar que aquest cine fora el que exhibira les pel·lícules eròtiques de moda, una sala on tenia la seu social el carlisme local i que estava gestionada per una societat tradicionalista i molt catòlica. En novembre de 1978 projectaren pel·lícules com Emanuelle alrededor del mundo, Mujeres de frío y fuego, ¿Cómo perdiste tu virginidad?… Quan ja passà la moda del destape aquestes sales començaren a buidar-se i El Carliste hagué de tancar  temporalment en 1984 i de manera definitiva en 1986.

5.2 – La projecció de pel·lícules estrangeres: l’encant pel cine americà 

Les pel·lícules preferides pels espectadors als cines de Llíria i als de la resta del país eren les estrangeres però sobretot les americanes, amb aquells drames i comèdies procedents de la poderosa indústria de Hollywood.  A més, els famolencs espectadors de la postguerra veren reflectit en els films  americans una societat d’abundància davant la misèria que patia la societat espanyola. Als anys quaranta ja començaren a projectar-se els primers clàssics de Walt Disney i els del popular còmic Cantinflas, això sí, alguns títols passats prèviament pel sedàs de la censura.

Les pel·lícules estrangeres que s’estrenaven a Espanya prompte es projectaven als cines de les societats musicals. Per exemple, la famosa pel·lícula Casablanca, considerada una de les obres mestres de la història del cine,  s’estrenà a Espanya  en desembre de 1946 i tardà sols unes setmanes en projectar-se al cine de la Unió. La versió que es projectà al nostre país fou manipulada per la censura. Així, per exemple, a través del doblatge es canviaren els diàlegs i s’eliminà la referència a la participació del protagonista en la Guerra Civil recolzant els republicans com a membre de les Brigades Internacionals. Una cosa semblant va ocórrer amb la llegendària pel·lícula Lo que el viento se llevó que s’estrenà a Espanya en novembre de 1950. Per cert que aquest film estigué projectant-se al cine de la Unió durant una setmana amb dues sessions diàries i amb l’aforament complet. És curiós comprovar l’èxit que tingué aquesta producció que tardà 11 anys en projectar-se al nostre país perquè la censura  va opinar que la protagonista tenia una vida de “lascivia contumaz”. Fins i tot l’autoritat eclesiàstica influí perquè la qualificaren de “gravemente peligrosa”.

De vegades la censura franquista era ridícula com ocorregué amb la pel·lícula ¡Qué verde era mi valle!, projectada al cine de la Unió en octubre de 1945. Es va prohibir que en els diàlegs d’aquesta cinta apareguera la referència a una capella de l’església evangèlica perquè als guions no es podia nombrar altra església que no fora la catòlica,  apostòlica i romana.

Hi havia un altre tipus de censura que consistia en eliminar dels cartells els noms dels actors que hagueren simpatitzat amb la Segona República Espanyola i fins i tot el dels escriptors incòmodes per al règim franquista. Açò mateix va ocórrer amb la pel·lícula americana Sangre y Arena basada en una novel·la de  Vicente Blasco Ibáñez, com podem comprovar en el prospecte que publique i que anuncia la projecció al cine de la Unió per a març de 1950. El nom d’aquest escriptor desaparegué del cartell per les seues idees republicanes i de crítica social. Per contra al cartell americà sí que constava el nom de Blasco Ibáñez. Aquesta pel·lícula d’ambient taurí fou estrenada als EE UU en 1941 però estigué prohibida a Espanya durant una bona part de la postguerra, així com altres pel·lícules d’aquest novel·lista. I això que Blasco Ibáñez va ser un escriptor de fama internacional i que des de les primeres dècades del segle XX havia triomfat a Hollywood.

Un altre gènere de pel·lícules americanes que tingueren molt d’èxit foren les de vaquers o de l’Oest, un gènere que també triomfà en la literatura popular que cultivà el nostre escriptor llirià Pascual Enguídanos, conegut per George H. White. Segons han confirmat alguns estudis, aquest tipus de pel·lícules no preocuparen massa al règim de Franco perquè tractaven temes que no representaven una amenaça per als fonaments ideològics de la dictadura. De fet als anys seixanta s’afavorí el rodatge de moltes d’aquestes pel·lícules a Espanya. De totes maneres la censura també intervingué en les qüestions morals dels guions o imatges d’aquestes produccions. Dels nombrosos films que es projectaren als cines de Llíria he seleccionat per a publicar els prospectes de cinc  títols clàssics de gran èxit que s’exhibiren durant anys en múltiples ocasions: Murieron con las botas puestas, Los siete magníficos, Río Bravo, Horizontes de grandeza i Duelo de Titanes. Totes eren pel·lícules d’acció on el públic infantil gaudia especialment, com ocorria, per exemple, en les dedicades al regiment del Séptimo de Caballería de l’exèrcit americà. Tots els xiquets de la sala del cine trotàvem d’emoció asseguts a les cadires de boga quan vèiem aparèixer a la pantalla als soldats del Séptimo de Caballería lluitant contra els indis (considerats els mals de la pel·lícula) i que Hollywood  havia mitificat.

Els musicals foren un altre gènere que tingué molta acollida entre els espectadors. A Llíria també es projectaren en múltiples ocasions els grans èxits americans  amb tant d’encant com Cantando bajo la lluvia, Un americano en París, West Side Story o Escuela de Sirenas que uns mesos després d’estrenar-se al nostre país es projectà al cine de la Unió durant 7 sessions en abril de 1949. Per cert que aquesta pel·lícula, tot i ser un musical, també va patir la censura d’algunes escenes de la protagonista en trage de bany.

La història de la família Trapp de cantants austríacs va ser portada al cine en les dues pel·lícules alemanyes, La familia Trapp i  La familia Trapp en América, que foren projectades a la Unió en diverses ocasions a partir de 1958. Però un dels grans musicals que més vegades s’ha reposat  als cines de Llíria des de 1966 és l’adaptació de la història dels cantants Trapp en Sonrisas y lágrimas, basada en un musical de Broadway. Aquesta mítica pel·lícula, una de les grans joies del cine musical, amb les seues populars cançons captivaren a tota una generació d’espectadors.

A partir dels anys seixanta el règim franquista volgué millorar la seua imatge internacional i començaren a autoritzar el rodatge a Espanya de les grans superproduccions de Hollywood, aquelles clàssiques pel·lícules històriques i èpiques. Totes elles es projectaren amb molt d’èxit als cines de Llíria i per norma ho feien al poc de temps d’estrenar-se al nostre país. Aquest va ser el cas de títols tan populars com  Doctor Zhivago, Lawrence de Arabia, Rey de Reyes, 55 días en Pekín,  Cleopatra… sense oblidar els clàssics bíblics rodats en altres països com Los diez mandamientos, Quo Vadis? o Ben-Hur que tantes vegades es projectaren als cines llirians  durant la Setmana Santa.

Un altre cas que està ben documentat és el d’Espartaco, una de les millores epopeies històriques, que s’estrenà al nostre país en setembre de 1961 i a principis de gener de 1962 ja es va exhibir durant 10 sessions al cine de la Unió. Una pel·lícula que rodà algunes seqüències a Espanya i que Franco en un principi no autoritzà,  però després d’unes negociacions amb la productora i unes compensacions econòmiques, ja va autoritzar permetent fins i tot la participació de soldats espanyols com a figurants.

Un cas peculiar va ser el de la pel·lícula El Cid, també rodada a Espanya. Durant les festes de Sant Miquel de 1962 es projectà 17 vegades en una setmana al cine de la Primitiva. Per cert que aquesta superproducció italo-americana  fou una de les grans favorites del règim franquista per motius ideològics i la qualificà d’Interés Nacional. No debades el cabdill Franco era la reencarnació del Cid com a heroi medieval, que havia reconquistat Espanya amb una croada contra l’infidel que ara eren els “rojos”.

Mitjançant les pel·lícules estrangeres també s’introduïren al nostre país les noves tècniques de projecció que anava inventant la industria. Si en un principi les pel·lícules eren en blanc i negre i mudes, més endavant també s’incorporà el so, com ja hem vist, i després el color. La primera pel·lícula que es va exhibir  en colors naturals a Llíria va ser Así se quiere en Jalisco amb el popular actor i  cantant mexicà  Jorge Negrete, projectada al cine de la Primitiva en gener de 1946.

Un altre invent que revolucionà el cine va ser la incorporació del Technicolor. La primera pel·lícula amb aquest  invent que es projectà a Llíria fou al cine de la Unió amb el musical  El mago de Oz en agost de 1946. L’any 1953 s’incorporà un altre invent, el cinemascop, un nou format panoràmic de pantalla amb una visió espectacular de les imatges. Aquesta nova tècnica la va  inaugurar a Llíria el cine de la Primitiva  amb la projecció de La Túnica Sagrada en gener de 1956, la primera pel·lícula que incorporà aquesta nova tècnica.

 

5.3 –  La projecció de  pel·lícules espanyoles: folklòriques, toreros i el cine catòlic imperial   

Davant l’èxit de les pel·lícules americanes, les espanyoles eren menys vistes si exceptuem una sèrie de títols costumistes protagonitzats per folklòriques, tonadilleres i toreros, a pesar que el  règim franquista actuava com a protector d’un cine espanyol on difondre la ideologia oficial. El director de cine Juan Antonio Bardem opinava en 1955 que “el cine español es políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo, industrialmente raquítico”. La preferència del públic pel cine estranger arribà a tal nivell que en 1944 el règim instaurà l’obligació de projectar en les sales una setmana de cine nacional per cada cinc d’estranger.

A Espanya, amb el recolzament del règim, es  va produir un cine nacional de baixa qualitat que volia presentar un país feliç i optimista. Era un cine d’evasió però que tenia la seua funció política a l’estar controlat per les autoritats de la dictadura. Per això es primaren els  temes patriòtics,  èpic-militars, els de la història catòlica imperial, també temes taurins, religiosos  i evidentment els folklòrics identificant Espanya amb l’Andalusia popular, gitana i torera. Seran  aquestes pel·lícules amb presència de la cançó espanyola les que més èxit tingueren amb la participació d’artistes tan populars com Imperio Argentina, Juanita Reina, Conxa Piquer… Vegem alguns exemples d’aquestes pel·lícules que es projectaren a Llíria amb els corresponents prospectes que també il·lustren aquest article.

La pel·lícula Espíritu de una Raza es projectà al cine de la Unió en març de 1950 i era una versió modificada d’una altra anterior de 1941, Raza, en la que el guió estava basat en un relat del dictador Franco que exaltava el feixisme espanyol. Aquesta nova versió es feu per a acomodar-la a les noves exigències de la política internacional i millorar la imatge del règim cara a l’exterior. Així s’eliminà de la pel·lícula la simbologia feixista, les frases racistes i els atacs als EE UU.

Dues pel·lícules espanyoles d’èxit foren El clavo i La pródiga, projectades al cine de la Primitiva en 1946 i 1948, basades en novel·les de Pedro Antonio de Alarcón i dirigides per Rafael Gil. Foren unes produccions elogiades  i recolzades pel règim, que les qualificà d’Interés Nacional i  on es feia una forta defensa dels valors tradicionals. No debades per a expedir aquesta categoria les pel·lícules havien de contenir “muestras inequívocas de exaltación de valores raciales o enseñanzas de nuestros valores morales y políticos”.  En el prospecte de La pródiga, que ací publique, es fa una crida a la dona espanyola on destaca quin és l’esperit espanyol: “Amor, sacrificio, pasión, fe. Esto es el espíritu español. Y esto es La pródiga, gloria y orgullo de la literatura y del cine nacional”.

En l’apartat de cine musical representat per les grans estrelles de la copla, hi ha una sèrie de títols que tingueren molt d’èxit i es projectaren als cines de Llíria  en diverses ocasions. És el cas de La Lola se va a los puertos amb Juanita Reina,  La Cigarra amb Imperio Argentina o  Filigrana amb Conxa Piquer projectades les tres  al cine de la Unió segons es pot comprovar en els prospectes que publique. Són films protagonitzats per algunes de les muses del franquisme com Imperio Argentina o Estrellita Castro, les quals a més arribaren a gravar pel·lícules  en els estudis de l’Alemanya nazi.

Al cine de la Primitiva també es projectaren títols de gran èxit com María Morena  i Debla, la Vigen Gitana,  les dues  protagonitzades per Paquita Rico, la qual en aquesta última aconseguí el premi d’interpretació en el Festival de Cannes de 1951. Mesos després d’estrenar-se a Espanya, la pel·lícula s’exhibí a la Primitiva en gener de 1952.

Suspiros de Triana és una altra de les pel·lícules que es projectà molt prompte a la Primitiva, en març de 1956, quan feia uns mesos que s’havia estrenat a Madrid. És un musical protagonitzat també per Paquita Rico i el cantant Angelillo, dos de les grans figures del folklore espanyol. El guió de la pel·lícula està basat en una anterior anomenada Suspiros de España, rodada amb la participació d’Estrellita Castro en els estudis de l’Alemanya nazi.

El franquisme també va recórrer al cine històric buscant en el  passat èpic del país una legitimació de la dictadura. Era el cine imperial que revivia un  passat heroic i alhora feia un paral·lelisme amb la grandesa del nou règim. Un exemple d’aquest tipus de cine propagandístic de la ideologia dominant és la pel·lícula Alba de América projectada a la Unió en gener de 1952 i que tracta com una gesta providencial el descobriment del Nou Món: “el suceso más importante de todos los tiempos” com ressalta el prospecte que ací publique. Aquesta pel·lícula que enaltia els valors patriòtics va ser promocionada pel propi règim que fins i tot imposà el guió.  Una curiositat és que alguns exteriors es rodaren a Benidorm, el poble mariner que oferia uns paisatges i platges verges que en la ficció es convertiren en les terres salvatges descobertes per Colón. Evidentment açò ocorria  abans que Benidorm es transformara amb el seu urbanisme excessiu i es convertira en símbol del turisme de masses.

Una altra pel·lícula d’èxit amb transfons històric que es projectà a la Unió durant les festes de Nadal de 1961 va ser Carmen la de Ronda, amb Sara Montiel cantant algunes de les seues cançons més conegudes. La cinta és una versió lliure de la clàssica novel·la, Carmen, de Mérimée. Però en aquest cas el guió l’hagueren d’adaptar a la glorificació de les gestes nacionals que el règim propagava, en aquesta ocasió la Guerra de la Independència. Per problemes amb la censura, s’hagueren de rodar dues versions diferents. La primera per al mercat estranger amb escenes més sensuals i que s’aproximava més a l’obra de Mérimée. La segona  versió va ser  per al mercat espanyol; l’acció transcorre durant la Guerra de la Independència on els contrabandistes són convertits en patriotes que lluitaven contra les tropes franceses i els protagonistes són presentats com uns lluitadors per la llibertat d’Espanya. A més, la censura també tallà  algunes escenes considerades massa sensuals.

El cine religiós dels anys cinquanta que havia recolzat l’Església amb entusiasme té la màxima expressió en la pel·lícula Marcelino, pan y vino projectada al cine de la Primitiva en moltes ocasions des de 1955. No debades va ser un dels grans èxits internacionals del cine espanyol dels anys cinquanta amb el descobriment del xiquet Pablito Calvo, recolzada pel règim i qualificada com un “Triunfo universal del cine español”.

Però el més famós dels xiquets prodigi fou Joselito. Una de les seues primeres pel·lícules, El ruiseñor de las cumbres, es projectà a la Unió en gener de 1960. Com detalla el prospecte que publique, es tracta de “la conmovedora historia de un pastorcillo que vivía feliz en las cumbres”.  Joselito, educat segons les costums del món rural,  també fou utilitzat pel règim com a arma propagandística per a frenar l’èxode rural. Totes les seues pel·lícules gaudiren de popularitat i es projectaren en nombroses ocasions als cines de Llíria.

Les pel·lícules de Marisol dels anys seixanta representaven l’Espanya yeyé com a símbol de la nova imatge de l’Espanya pseudoprogressista que estava venent el franquisme. La xiqueta prodigi que arribà a convertir-se en una icona del pop al nostre país també rodà moltes pel·lícules que foren exhibides als cines de Llíria. El seu segon film, Ha llegado un ángel, es va projectar durant 6 sessions al cine de la Unió en les festes de Pasqua de 1962.

Acabem  aquest recorregut per la selecció de pel·lícules exhibides a Llíria, amb el primer film d’un famós grup de música estrangera, els Beatles, que amb els seus aires de modernitat representaren l’inici d’una nova època. La primera pel·lícula que rodaren, ¡Qué noche la de aquel día!, s’estrenà al nostre país en setembre de 1964, quan a Londres ho feu dos mesos abans. A Llíria es va projectar en octubre de 1965 al cine de la Primitiva, justament uns mesos després dels primers concerts que els Beatles oferiren a Espanya i que el govern franquista intentà boicotejar fins als últims dies. No cal oblidar que el règim encara estava ben viu i havia acabat de celebrar la campanya propagandística dels “25 Años de Paz”, malgrat la repressió i la falta de llibertats.

Espere que la selecció dels 48 prospectes que publique en aquest article els haja servit per a adonar-se de la importància que ha tingut el cine a Llíria. Un exemple també dels milers de pel·lícules que s’hi pogueren visionar gràcies sobretot als magnífics teatres-cines de les dues societats musicals. Per aquest motiu el públic de Llíria sempre ha mostrat una gran afició i cultura cinematogràfica, verdadera font de saviesa i lloc on somiar xiquets i adults. Tot un privilegi per a un poble de característiques rurals com era la Llíria del franquisme on, en temps obscurs i difícils, pogueren gaudir de les grans pel·lícules de la història del cine universal que no sempre es projectaven  en totes les ciutats espanyoles. Sense oblidar tampoc el paper socialitzador i la gran incidència que, malgrat la censura, tingueren en potenciar l’oci, la cultura i l’educació emocional i sentimental (dirigida pel règim) no solament dels llirians, sinó també de molts habitants de les comarques del Camp de Túria i els Serrans.