RUTA GUIADA PER POLICARP GARAI i EXPLICADA PER ELL I PER ALEXANDRE NAVARRO AL VOLTANT DE NÀQUERA, SERRA I SEGART. UNA RUTA QUE VA OCUPAR TOTA LA JORNADA PERÒ QUE FOU MOLT EDUCATIVA.
HORARI: La marxa començà a les 8’30h en punt, tal com estava previst, i acabà en el mateix punt (Edifici Vinyes, de Nàquera) a les 19’00h de la vesprada.
ASSISTENTS I GUIATGE: En total van participar 16 persones. Al llarg de l’itinerari van fer de guies i «d‘explicadors de coses» Alexandre Navarro Tomàs i Policarp Garay Martin.
ITINERARI REALITZAT: L’itinerari previst hagué de ser ajustat, per raons de temps, en un parell de variants que van acurtar lleugerament el recorregut, sense per això perdre continguts respecte a la planificació i les explicacions previstes.
En la mateixa rotonda d’accés a Vinyes es va fer la primera aturada explicativa: Alexandre donà a conéixer la presència d’una vila romana en aquell indret, descoberta quan van fer la carretera (variant de Nàquera). Per altra part, Policarp va començar un enfocament geològic del paisatge fent notar, en primer lloc, la diferència entre les roques sedimentàries del Triàsic, que formen el substrat de la serra i l’edat de les quals ronda els 200 Ma (milions d’anys) i els dipòsits Quaternaris, que amb una edat interior a 1 Ma, estan lligats a les diferents etapes climàtiques i geodinàmiques dels darrer milió d’anys, pràcticament; etapes que han esculpit i conformat l’abrupte relleu (barrancs i muntanyes) que podem observar en l’actualitat.
Durant la pujada a La Creueta, una gran roca que talla el camí (fotografia següent) va ser també objecte d’interessants explicacions, tant de tipus geològic com relatives a la toponímia d’aquell entorn, com és el curiós nom del pla de la Bacona.
(Foto «La Roca» que talla el camí; pendent d’una intervenció per retirar-la.)
En el tram final, previ al de la pujada a la Creueta, observarem el contacte entre les capes sedimentàries del Triàsic Inferior (argil·lites i gresos) i del Triàsic Superior (dolomies). Per altra banda, la rica toponímia, les explicacions de l’origen de la Creu i dels successius canvis al llarg del segle XX, «la llegenda de l’Arca de Noé» que va deixar marca en els Trencalls, o la fàbrica de moneda falsa de la Cova dels Estudiants, van ser objecte d’unes precises i atractives explicacions per part d’Alexandre.
També coneguérem records dels vols d’un gran dirigible Zeppelin que va solcar els cels de la serra Calderona allà pel 1933.
Com que les explicacions anaven ralentitzant la marxa, en lloc d’anar als miradors del Fenassar anàrem directament cap a la Pedrera on es troba el Pi del Salt, on esmorzàrem després de veure i explicar la nova fonteta (punt d’abastiment d’aigua potable) que l’Ajuntament de Nàquera, amb la col·laboració de la Brigada del Parc Natural, ha instal·lat i es troba operativa des de fa un any.
En la pedrera, només esmorzar, Policarp ens explicà la columna estratigràfica de la serra Calderona i quin és el significat de les diferents roques que la formen. A partir de les explicacions i la interpretació de les diferents estructures sedimentàries, poguérem conèixer (deduir) els diferents ambients sedimentaris, que van des d’ambients continentals (lligats a la dinàmica de grans sistemes al·luvials) fins a ambients marins (els responsables de les dolomies del Triàsic mitjà).
Foto de dalt: Explicació sobre els ambients sedimentaris responsables del gres del Garbí («rodeno»).
Per altra part, Alexandre explicà l’origen d’aquella pedrera de gres (roca vulgarment «pedra de rodeno») i del desti i ús d’aquella pedra, sense oblidar el gran esforç que suposava, no solament extraure i tallar la roca, sinó baixar-la de la muntanya i després conduir-la fins als punts de desti (València, el Port i molts pobles de l’entorn de València, i fins i tot de la Ribera Alta (com el cas d’Alzira).
En tornar cap al mirador del Fenassar, Alexandre ens explicà el per què del topònim Galgues, que dona nom a un coll, a partir del qual començava la forta baixada dels carros que necessitaven fer ús de les galgues per tal de frenar-los un poc.
El mirador del Fenassar resulta ser un interessant punt d’observació d’un ampli i interessant paisatge. La part negativa és que els dos cartells panoràmics que hi ha contenen no solament imprecisions sinó també notables confusions i errades que mai han sigut corregides. Per la senda que en sentit dextrogir va rodejant el Moncúdio, seguirem comentant sobre la marxa diversos aspectes i detalls, com és el que mostra la fotografia següent: contacte geològic discordant entre materials triàsics (argil·lites) i dipòsits quaternaris ben cementats (bretxa).
En aquesta foto, la línia groga indica el contacte discordant entre argil·lites (roca sedimentària del Triàsic Inferior, de fa uns 230 Ma/milions d’anys) i un dipòsit de bretxa del Quaternari (de fa «només» uns 125 a 230 mil anys). Es dóna ací la paradoxa de que la roca més antiga és poc consistent (fàcilment erosionable) mentres que la més recent és una bretxa cementada i dura.
Caminant cap al Moncúdio també observàrem plecs en les roques triàsiques, com aquests petits anticlinal i sinclinal que afecten a uns estrats de gresos intercalats dins la unitat més alta, amb predomini d’argil·lites, de les dues que conformen el Triàsic Inferior de la Calderona.
Arribats al Coll del Moncúdio (fotografia de baix), Alexandre ens delectà amb diverses històries més o menys vinculades amb aquest punt estratègic del camí que unia Nàquera amb Gilet, i Sagunt… Històries de carlins i de roders, del «correu ordinari» que duia a Sagunt els documents notarials que havien de quedar enregistrats, per a la qual cosa, l’astut ordinari se les havia d’enginyar amagant-los plegades dins de la roba. O també la fatidic desti d’aquells dos francesos que, possiblement despistats volien tornar cap a l’est, on tenien la tropa… (no arribaren, però).
Des d’aquest coll, ja pel terme de Serra, baixàrem per pista per a després seguir per la senda en direcció a Segart, passant pels «rodenos» de l’Aljub i del Tender, on s’entra ja en aquest darrer terme municipal. A través d’una pedrera de llosses de gres i passant junt al centre de retir anomenat «Betània» (curiós nom que ens recorda l’obra del notable valencianista Primitiu Gómez Serrano), arribarem al Coll de la Mola de Segart, on dinàrem a l’ombra d’un pinaret. Estàvem pràcticament sobre la Falla del Garbí: un dels accidents geològics més notables de la Calderona.
Després de dinar baixàrem fins a la via pecuària anomenada “Colada del Campaner”, l’única de les vies pecuàries classificades al terme de Segart, segons vam veure en l’Ordre de Classificació publicada l’any 1975. Aquell va ser un moment adient per recordar i repassar què són les vies pecuàries i la seua gran importància, formant totes elles part del Patrimoni de la Generalitat.
La següent aturada va ser per a deixar la pista per on va la via pecuària i desviar-nos cap avall per una senda que ens portà al corral del Meliquet. Des del corral giràrem uns metres cap a la dreta per arribar dalt de la Font del Meliquet (veure fotografia següent). Aquest escenari era l’idoni per explicar què són els aqüífers i com funcionen les aigües subterrànies per a general el gran nombre de fontetes i naixements d’aigua que trobem per tota la serra Calderona.
x
Alguns assistents baixaren on naix la font (en un contacte estratigràfic) per comprovar de pas el treball realitzat per les Brigades del Parc en aquest indret per a que la fauna dispose d’una llarga successió de punts d’aigua al llarg del barranc.
Uns 200m més endavant connectàrem de nou amb el camí del Salt, anant ja pel terme de Nàquera. La fotografia d’ací dalt ens permet veure de nou la relació i contrast que hi ha entre les roques triàsiques (Tb2 i Tm1) i i els dipòsit de vessant quaternaris (Q).
Finalment arribarem a l’estructura tectònica compressiva de la font del Salt, motiu recollit en la fotografia que havíem utilitzat per a la confecció del cartell d’aquesta XXI Travessa de la serra Calderona. Aquesta estructura, coneguda per molts com «el sinclinal del salt» explicàrem que és, doncs més que un simple sinclinal es tracta d’un «ganxo d’arrossegament» lligat a una estructura compressiva encavalcada: un encavalcament tectònic, on el bloc superior hauria lliscat per damunt d’aquest «plec» de dreta a esquerra. Novament, les restes d’un dipòsit quaternari de vessant (Q) hi és present tapant parcialment el pla d’encavalcament.
Aquest punt va ser el final de les explicacions de la ruta. Malgrat que hi havia l’opció de tornar cap a Nàquera pujant pel barranc del Salt i seguint pel terme de Serra per a seguir el GR-329, decidírem, degut a l’avançada hora, que tornaríem pel camí més recte cap a Nàquera; així que anàrem de nou cap a la pedrera de «rodeno» del Pi del Salt i, pel coll de les Galgues, baixàrem directament la pista fins a Vinyes, on arribàrem poc abans de les 19h.
Redacció i fotografies:
Equip del Parc Natural de la Serra Calderona i membres de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.
