L’historiador edetà Francesc Rozalén, ens apropa a la comunitat beguina que va habitar el beateri de Sant Miquel de Llíria.
BEGUINES: LES BEATES DE SANT MIQUEL DE LLÍRIA
Francesc Rozalén Igual
En les estampes de devoció era bastant habitual representar a les beates agenollades davant la tradicional iconografia de Sant Miquel de Llíria, com podem veure en aquest gravat de 1768 basat en un dibuix del pintor José Camarón. En l’estampa també veiem representada a la dreta la vila de Llíria amb les seues muralles, les esglésies de l’Assumpció i de la Sang dalt del tossal i el campanar del Remei. Al centre, el tossal amb l’ermita de Santa Bàrbara, i a l’esquerra el beateri amb uns pelegrins que pugen per la costa Revesa i el tossal de la Torreta amb el seu torreó.
Fa unes setmanes que Antena 3 ha començat a emetre la nova sèrie de televisió, Beguinas, formada per 10 capítols que s’estan emetent cada dijous. La sèrie és de ficció però està ambientada en el moviment medieval de les beguines, encara que no està essent massa afortunada en mostrar el verdader esperit d’aquestes admirables dones que volgueren viure amb llibertat una religiositat no reglada per l’Església catòlica. Però almenys la sèrie ha servit per a posar d’actualitat un moviment marginat i poc estudiat al llarg de la història, i en conseqüència, desconegut pel gran públic. I justament el santuari de Sant Miquel de Llíria ha sigut, des de la seua fundació en les primeres dècades del segle XIV, un beguinatge o beateri habitat per dones laiques que vivien amb una major llibertat espiritual que per exemple les monges de convents i monestirs. Per tant, Sant Miquel de Llíria ha sigut una peculiar institució religiosa però de caràcter civil, no controlada per la jerarquia de l’Església catòlica ni pels ordes religiosos (encara que les autoritats eclesiàstiques intentaren controlar-la sense èxits) fins a finals del segle XIX.
Aquesta recuperació televisiva del món de les beguines ha portat que els responsables del pòdcast Cròniques Edetanes els dediquen un episodi (el programa número 54) amb el títol de Beguines: les beates de Sant Miquel de Llíria, que es va publicar el passat 24 d’octubre i amb el qual he col·laborat. Per consegüent el text d’aquest article és una ampliació de la meua participació en el pòdcast. Detalle l’enllaç al capítol del pòdcast per als qui estiguen interessats en tenir més informació:
El beateri de Sant Miquel ja el vaig estudiar fa 35 anys però amb aquest article he recuperat una part de les meues investigacions i les he actualitzades tenint present els nous corrents de pensament i les noves sensibilitats del segle XXI respecte al paper de la dona en les societats del passat.
En primer lloc hem de conéixer què era el moviment de les beguines al qual pertanyien les dones de Sant Miquel de Llíria. Aquest moviment formà part de certes congregacions religioses de laiques fundades al segle XII als Països Baixos que aspiraven a dur en comunitat una vida austera, sense vots i sense regla; eren, per tant, com unes laiques pietoses que portaven una vida de pobresa i treball manual en cases reduïdes agrupades al voltant d’una capella, que reberen el nom de beguinatge o beateri, i se les coneixia com a beguines o beates. Les beguines tingueren una estreta relació amb els franciscans espirituals, el sector més radical dels ordes mendicants, els quals exigiren el manteniment de l’antiga pobresa evangèlica.
Franciscans espirituals i beguines coincidiren en molts aspectes: davant una societat feudal amb desigualtats socials abismals i una Església rica i poderosa, defensaren una reforma de l’esperit cristià basat en la pobresa absoluta. Per això eren molt crítics amb la jerarquia de l’Església i exigiren la seua reforma, per la qual cosa eren tractats amb hostilitat per les autoritats religioses. Aquesta defensa de la pobresa evangèlica la va expressar molt bé Umberto Eco en la seua magnífica novel·la El nom de la rosa, en aquella sessió que tingué lloc en l’abadia benedictina entre els franciscans i els representants del papa sobre si l’Església hauria de ser o no ser pobra. El desenvolupament d’aquests moviments cal relacionar-los també amb l’ambient del segle XIV, amb una societat marcada per la crisi social, econòmica i religiosa a causa del Cisma d’Occident, que dividia tant l’estament religiós com els regnes cristians, i com a conseqüència, confonia el poble.
1 – L’expansió de les beguines pel Regne de València
El moviment beguí s’estengué ràpidament pel Regne de València durant el regnat de Jaume II, sobretot a partir del suport i protecció que tingueren per part del metge i espiritualista valencià Arnau de Vilanova. Molt problablement durant aquesta època, les primeres dècades del segle XIV, és també quan va ser fundat el beateri de Sant Miquel de Llíria. Arnau de Vilanova fou, a més, conseller de Jaume II, per la qual cosa va influir molt en aquest rei. Vilanova volia restaurar un cristianisme primitiu basat en la pobresa i criticava les altes jerarquies eclesiàstiques, a les quals considerava corruptes i allunyades de l’ensenyament i la moral evangèlics. A més, pensava que Jaume II podia ser un rei capaç de portar endavant la tant necessària reforma de l’Església. Cal també recordar que diversos membres de la família reial de la Corona d’Aragó afavoriren els moviments de beguines. Així, tenim diversos fills de Jaume II i fins i tot el germà del rei, Frederic de Sicília, que protegí els franciscans i les beguines perseguides pel Papa.
Els beateris poblats per beguines foren nombrosos en la Corona d’Aragó. Uns, segons l’Església, caigueren en l’heretgia i foren condemnats per la jerarquia eclesiàstica, però altres es mantingueren més fidels a l’ortodòxia catòlica. El beateri de Sant Miquel de Llíria pertangué a aquests darrers.
Detall del gravat anterior amb la representació de les beates de Sant Miquel utilitzant l’hàbit antic que canviarien al segle XIX.
2 – El beateri o beguinatge de Sant Miquel de Llíria
En un principi les habitadores de l’ermitori de Sant Miquel de Llíria eren conegudes com a “dones” o “devotes dones eremiticades” i el lloc on residien s’anomenava “la casa de les dones de Sant Miquel de Llíria”, en la qual vivien pobrament i sense reglament. Podia ser beguina qualsevol dona: casada, fadrina, viuda, jove, vella. Tenien plena autonomia i llibertat. Cal recordar que com a seglars no feien vots perpetus de castedat ni per tant canònic, és a dir, no tenien vot d’obediència respecte a la jerarquia eclesiàstica. Que les beguines podien ser casades ens ho mostra el llibre que l’escriptor valencià Jaume Roig escrigué al segle XV, l’Espill o llibre de les dones, on el protagonista de la novel·la pensa casar-se amb una beguina.
3 – La reforma del beateri de Sant Miquel de Llíria pel rei Martí l’Humà
Més endavant, l’any 1406, el rei Martí l’Humà portà a terme una profunda reforma en el funcionament del beateri de Sant Miquel de Llíria, que aleshores ja gaudia de prestigi en el regne. En primer lloc nomenà els jurats de Llíria administradors del beateri i com a tals havien de participar en l’elecció de la superiora de la comunitat, que rebia el nom de majorala. També els facultava perquè intervingueren en l’elecció de les dones candidates a beates. Així el rei assegurava que el beateri de Sant Miquel depenguera del poder civil, representat per les autoritats municipals de la vila de Llíria. En les ordenances que es varen redactar, Martí l’Humà manà als jurats de la vila que muntaren a l’ermitori i analitzaren la vida de cada dona resident. Entre les que allí vivien havien d’elegir quinze dones que portaren una vida molt honesta. D’aquestes, una, que fora antiga i a més honesta, hauria de ser-ne la majorala. Les dones elegides no havien de ser casades ni bastardes. La resta de dones en serien expulsades. Les que hi ingressaren en el futur havien de ser fadrines o viudes, legítimes i honestes, però mai dones casades ni menys filles il·legítimes. A partir d’aleshores les dones de Sant Miquel serien conegudes per beates i el lloc s’anomenaria Reial Beateri de Sant Miquel perquè gaudí de protecció reial fins a finals del segle XIX. La seua vida es caracteritzà per la pobresa i humilitat, a més de preservar la virginitat d’unes dones que pertanyien al món laic i que per tant no estaven obligades a respectar el celibat eclesiàstic.
La popularitat que prompte agafaren les beguines o beates de Sant Miquel de Llíria la podem veure ja a principis del segle XV, quan els jurats de València es dirigien a les dones de Llíria demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies o conflictes que afectaven València, o bé pregaren per la bona elecció dels jurats de la ciutat.
Cal aclarir que la paraula “beata” en un principi no tenia el significat actual. Amb el pas del temps, aquelles beguines o beates que vivien pobrament, com ja hem vist, foren qualificades amb un to despectiu. Posteriorment s’aplicà el nom pejoratiu de beata a les dones extremadament devotes i que de vegades actuaven amb certa hipocresia.
Tot el que hem dit ens demostra que la bona reputació i la implacable moral que havien de tenir les beates de Llíria preocupava molt al rei reformador, justament en una època en què alguns sectors del beguinisme queien en l’heretgia. Per això, en el transcurs dels segles les beates de Sant Miquel, fidels al rei reformador, continuaren vivint en una estricta moral i portant una vida contemplativa profundament pobra i senzilla. El que havia ocorregut fins aleshores és que el moviment beguí anà a poc a poc essent controlat pel poder tant eclesiàstic com civil. D’ara endavant conservaran l’esperit de pobresa però sense eixir-se’n del dogma catòlic.
Amb la reforma que imposà Martí l’Humà, el beateri de Sant Miquel perdé alguns aspectes que varen caracteritzar l’esperit del moviment beguí i les beates també perderen llibertat i la independència institucional. Ja no podia ser beata qualsevol dona perquè s’excloïa a les dones d’origen il·legítim. A més, el beateri passava a estar controlat per les autoritats municipals, que intervenien en la selecció de les beates i en el de la majorala. No foren sotmeses pel poder de la jerarquia eclesiàstica, que ja és de destacar a finals de l’Edat Mitjana, però passaren a estar controlades per un altre poder masculí, el civil, representat pels jurats de la vila. Cal recordar que estem parlant d’una societat que per tradició era profundament patriarcal i que les postures misògines ja eren nombroses en la literatura medieval. Com diu la historiadora francesa Régine Pernoud en un dels seus llibres: “El movimiento de las beguinas seduce porque propone a las mujeres existir sin ser ni esposa, ni monja, libre de toda dominación masculina”. Però aquesta característica tan important la perderen les beates de Sant Miquel amb la reforma de Martí l’Humà. Per contra sí que conservaren el vot de pobresa i el de castedat de manera voluntària, enfront dels tres vots obligatoris que profesaven les monges: obediència, castedat i pobresa.
Els jurats de Llíria eren les autoritats municipals de la vila en època foral i entre les seues competències estava el control de les beates i l’administració del beateri de Sant Miquel. En la imatge podem veure a alguns jurats de Llíria representats en la pintura mural de la Sala de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana.
4 – La jerarquia eclesiàstica intentà controlar sense èxit el beateri de Sant Miquel
Al llarg de la història del beateri de Llíria, alguna vegada les autoritats eclesiàstiques han volgut interferir en el mode de vida que portaven les beates. Un cas destacat fou la intervenció al segle XVI de l’arquebisbe de València Joan de Ribera, el qual, com a bon representant de l’esperit del Concili de Trento, volgué dur a terme en la seua arxidiòcesi una reforma dels costums del clero i del poble. Així intentà imposar a les beates unes noves ordenances en les quals reglamentava la vida que a partir d’ara havien de practicar. Davant aquesta intromissió per part de l’autoritat eclesiàstica en una institució civil, els jurats de la vila de Llíria, com a administradors del beateri que pertanyia a la seua jurisdicció, imposaren un litigi davant les autoritats judicials. Al final el guanyaren i foren anul·lades les ordenances de l’arquebisbe. Mai més l’autoritat religiosa intervingué en la forma de vida d’aquestes beates.
Quan els franciscans obriren un convent als afores de Llíria a principis del segle XVII, les beates de Sant Miquel començaren a mantenir una bona relació amb ells. De fet en moltes ocasions els tenien com a confessors. Cal recordar que els franciscans descalços de Llíria eren alcantarins, la branca més radical de l’orde en el manteniment de la pobresa evangèlica. A més, els franciscans tenien un tercer orde franciscà al qual sols podien pertànyer els laics. Les beates de Llíria intentaren apuntar-se a aquest tercer orde però prompte els jurats de la vila -com a administradors del beateri- els ho prohibiren perquè la institució continuara conservant el seu caràcter civil.
Monestir i santuari de Sant Miquel, antigament conegut per Reial Beateri, en una imatge de les primeres dècades del segle XX. Foto Domingo Uriel. (AMLL Fons José Durán.)
5 – La injusta aplicació de les lleis desamortitzadores dels segle XIX al beateri i el litigi que varen guanyar a l’estat
En relació als béns que al llarg del temps pogué acumular el beateri, cal veure primer d’on procedien els seus ingressos. Quan una nova dona ingressava al beateri havia d’aportar una espècie de dot o donació en metàl·lic bastant humil que s’invertia per a produir una renda i així finançar el seu manteniment dins de la comunitat. En morir la beata l’import inicial de la donació passava al beateri per atendre el manteniment de la casa i fer obres de caritat. També reberen al llarg del temps altres donacions per part dels fidels però el total de béns que pogueren acumular no serien massa importants ja que la vida al beateri sempre es caracteritzà per ser humil i amb escassesa de recursos econòmics, cosa que també es pot comprovar en la senzillesa dels edificis del beateri que ens han arribat fins l’actualitat.
Durant segles, les beates o beguines de Sant Miquel tingueren ben present que elles formaven part d’un beateri o beguinatge, i per tant no estaven subjectes a la jurisdicció de les autoritats eclesiàstiques. Una altra prova d’açò és quan en maig de 1836 foren forçades a abandonar el beateri com a conseqüència d’una mala aplicació de les lleis desamortitzadores de Mendizábal que sols afectaven els ordes religiosos. Uns mesos després, els béns del beateri foren venuts com a nacionals, de la mateixa manera que a la resta de les comunitats religioses. Davant aquesta injustícia, les beates reclamaren al govern recordant-li que Sant Miquel de Llíria era un beateri i, per tant, una institució civil, per la qual cosa demanaren de tornar al beateri que injustament havien hagut d’abandonar. Finalment ho aconseguiren l’any 1843. Posteriorment sol·licitaren que els tornaren els béns confiscats, cosa que aconseguiren després d’un procés que durà més de 10 anys, quan les autoritats nacionals reconegueren que les beates no pertanyien a un orde religiós, així que els restituïren els béns no venuts i foren indemnitzades pels béns ja alienats.
Cromolitografia de 1857 amb la reproducció de la imatge de sant Miquel de Llíria, les populars beates als peus i el beateri a l’esquerra.
6 – La popularitat de les beates de Sant Miquel
Les beates de Sant Miquel, al llarg dels segles, es mantingueren fidels als seus principis de pobresa absoluta i conservaren molt bones relacions amb els estaments que representaven la religiositat popular que, a poc a poc, s’anava formant al voltant del santuari, fins esdevenir la imatge de l’arcàngel i la seua romeria anual, una de les advocacions i pràctiques pietoses més arrelades en els llauradors i veïns de la ciutat de València i la seua horta. Una bona mostra de tot açò són les abundants edicions d’estampes de devoció que s’imprimiren a partir del segle XVIII amb els motius iconogràfics de la imatge de sant Miquel de Llíria acompanyat de dues beates agenollades als seus peus. L’estima i gran respecte que els pelegrins i devots han tingut per les beates de Llíria s’expressa molt bé en la literatura popular de la romeria, quan els pelegrins que anualment visitaven el santuari s’acomiadaven amb cobletes com la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré.
Una altra variant d’aquesta cobleta és la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que si no tinc epidèmia
ja tornaré l’any que ve.
No sols els pelegrins tingueren en bona estima les beates sinó també les autoritats municipals i els mateixos veïns de Llíria, ja que en moments de necessitats ajudaren el poble com ocorregué en 1876 quan es feren càrrec de l’hospital municipal durant 9 anys.
Vista panoràmica de Llíria les primeres dècades del segle XX amb el beateri dalt del tossal a la dreta de la imatge. Foto Domingo Uriel. (AMLL Fons José Durán.)
7 – El final d’un dels últims beateris medievals a Espanya en les acaballes del segle XIX
Fins l’any 1895 Sant Miquel de Llíria funcionà com un típic beateri, un llarguíssim període de més de 550 anys per a una institució d’arrels medievals. Però a les acaballes del segle XIX el beateri estava en decadència i amb escassesa de vocacions. Senzillament el que passava és que el beguinatge -com a moviment- ja era un anacronisme, així és que esgotada la institució i amb ganes d’adaptar-se als nous temps, el beateri deixava d’existir per passar a convertir-se en un orde canònic.
El que estava ocorrent és que durant el segle XIX els beateris que encara estaven en actiu començaren a integrar-se en els ordes religiosos. Pel que fa al beateri de Sant Miquel, el canvi es produí en 1895, després d’un llarg període de conflictes de quasi 20 anys amb les autoritats municipals de Llíria, que fins a l’últim moment s’oposaren al canvi perquè això suposava renunciar als drets històrics i al control sobre el beateri. Fins i tot alguns regidors de l’Ajuntament volgueren rectificar i tornar-se’n enrere després d’haver signat l’escriptura de renúncia. Finalment la comunitat de beates es transformà per primera vegada en religioses diocesanes i fundaren un nou institut religiós que depenia de l’arquebisbe de València. De les 9 beates que formaven la comunitat, 6 acceptaren integrar-se en el nou orde i 3 estigueren en contra de la reforma i abandonaren el beateri. Possiblement el beateri de Sant Miquel siga dels últims a Espanya que acabaren integrant-se en els ordes religiosos.
L’any 1977 i arran de la falta de vocacions, les religioses de Sant Miquel es fusionaren amb una congregació de religioses franciscanes. Aquesta congregació abandonà el monestir de Sant Miquel l’any 1996, també per falta de vocacions, i fou substituïda per una institució religiosa d’origen mexicà, que l’ocupà fins al mes de desembre de l’any 2000. Novament la falta de vocacions ha portat que el monestir des d’aleshores ja no tinga una comunitat de religioses.
8 – A mode de conclusió
El beateri de Sant Miquel sobrevisqué tants segles gràcies a la intervenció del rei Martí l’Humà, el qual amb les seues ordenances el preservà de possibles desviacions herètiques, així com a la rigorosa moral que imposà el rei reformador. En contrapartida, les beates perderen llibertat i independència, la qual cosa les allunyava dels principals valors que caracteritzaren el moviment beguí des dels inicis. També perderen la seua independència respete a qualsevol institució masculina, per tant no serien controlades per la jerarquia de l’Església però sí pel poder civil.
Altres aspectes que també ajudaren perquè el beateri sobrevisquera tant de temps és l’estricte control que exerciren les autoritats municipals de Llíria com a administradors i vigilants del bon funcionament del beateri, així com també per la peculiar situació aïllada que hi tenia, ubicat en un tossal als afores de Llíria.
Però malgrat tots els canvis que al llarg de la història ha experimentat el beateri medieval transformat modernament en un monestir, el santuari de Sant Miquel, com a lloc on es practica la religiositat popular, encara conserva una bona vitalitat en una societat més secularitzada. Els milers de valencians que cada any participen en la romeria anual ho avalen. Podem afirmar que l’actual santuari de Sant Miquel, com a hereu de l’antic beateri medieval, és la institució més antiga en actiu a Llíria amb quasi 700 anys de vida.
La comunitat de religioses de Sant Miquel, hereves de les antigues beates, pelant creïlles al pati del monestir (ca. 1950. Arxiu Monestir de Sant Miquel).
