Publicació original a La Veu de Llíria (8 de febrer de 2025)
Francesc Rozalén Igual
Garrofera monumental en la macollada de l’Aigualeig amb un puntal de rodeno que aguanta una gran branca. Foto FRI.
Olocau, a la comarca del Camp de Túria, és una de les portes d’entrada pel sud al Parc Natural de la Serra Calderona, un territori d’una gran riquesa botànica i paisatgística. Molt pròxim al casc urbà es troba un paratge cultural de gran bellesa conegut per les macollades, el qual el considere un dels més encantadors de la serra. Té una concentració d’unes 300 garroferes, la majoria monumentals i més que centenàries, amb troncs gruixuts de formes retorçudes i fantàstiques, apuntalades per pilars de rodeno o de pedra en sec. Aquest espai és compartit amb les hortetes dels antics moriscos quasi abandonades vorejant el barranc del Carraixet i tot envoltat d’una xarxa de séquies, també de rodeno, alimentades per fonts, assuts i basses.
Les macollades estan situades a Olocau entre el tossal del Puntal dels Llops amb un poblat ibèric i el barranc del Carraixet. En aquest espai es troben les hortetes que formen la terrassa fluvial d’aquest barranc. El paratge és conegut pels veïns d’Olocau com les macollades, una paraula d’ús local que sembla és un préstec de l’àrab i que vol definir el “lloc on creixen les garroferes filles d’altres anteriors”.
Garrofera conegua per La Maga en la macollada de l’Èdua. Foto FRI.
Les garroferes han estat històricament el cultiu principal d’Olocau i estan repartides per tot el terme municipal, tant en la vall muntanyenca com en el pla. Per això els veïns del poble l’han considerada la mare de totes les collites. Però és a les macollades on es concentra el major número de garroferes monumentals i també les més antigues. L’amic Ferran Zurriaga, que ens va deixar en el 2022, és qui més les ha estudiades, qui ha fet tot el que ha pogut per la seua divulgació i sobretot ha lluitat per defensar la seua conservació. Des que Ferran me les va descobrir ja fa molts anys, vaig quedar captivat per aquest paradís que concentra tanta majestuositat en les garroferes.
Garrofera molt alta en la macollada de la Basseta de l’Amara. Foto FRI.
Els sarraïns van habitar les terres de la vall d’Olocau, Marines i Gàtova durant molts segles fins l’expulsió morisca de 1609 impulsada per figures com la de l’arquebisbe i abans virrei de València Joan de Ribera. Els nous repobladors cristians heretaren dels musulmans tot un món d’experiències, una de les quals va ser el cultiu de la garrofera, que posteriorment estengueren a les terres del pla. Però els exemplars més monumentals es concentren a les macollades, uns arbres més que centenaris amb unes soques molt grans que donen origen a fillols o rebrots que es convertiran en nous arbres. Com deia Ferran, “els actuals exemplars de garroferes serien fills d’aquelles primeres garroferes morisques”.
Gran soca de garrofera amb troncs antics, els senyals dels ja desapareguts i els nous fillols que es convertiran en arbres. Macollada de l’Èdua.
A les macollades, les garroferes viuen en un hàbitat privilegiat protegides per altes muntanyes del vent gelat de l’hivern. Hi ha un refrany popular que ho defineix molt bé quan es diu que “la garrofera vol mirar la mar”. Com a arbre que busca la calidesa del clima mediterrani, l’altitud i la llunyania de la costa és la seua enemiga per les gelades que això suposa. En les terres de la veïna Llíria, la gelada de les garroferes d’algunes partides del terme ocorria de quan en quan, com ens ho conta el cronista edetà José Durán en les seues observacions agrícoles. Aquests comportaments de la natura els tenien ben clars els llauradors antics, i es reflecteixen molt bé en una llegenda popular que fa referència a quan el frare dominic Vicent Ferrer vingué a Llíria a fer brollar l’aigua de la seca font local. Diu la cultura popular que el dominic digué: “No demaneu aigua, demaneu bones collites”, expressant així que a més de la saó de la terra també afecten les gelades, les pedregades, les plagues…
Garrofera amb dos troncs gruixuts en la macollada de la Basseta de l’Amara. Foto FRI
Les garroferes es cultiven a les macollades en les terres on no arriba l’aigua de la font del Carraixet, però com és un arbre d’arrels profundes i extenses, pot arribar molt bé a trobar la humitat que proporciona el barranc. Cal destacar també la variada vegetació que ofereixen les hortetes dels voltants, amb una profusió de tarongers, llimeres, nisprers, magraners, codonyers, caquiers, figueres, tapereres… A les macollades encara podem veure una antiga sénia que, moguda per mules, servia per a agafar aigua del barranc i pujar-la a les hortetes per a regar-les.
Garrofera monumental de la tia Severiana en la macollada de l’Aigualeig. Foto FRI.
El fruit de la garrofera, la garrofa, ha estat vinculada a una economia de subsistència com a aliment bàsic i energètic per al bestiar que treballava la terra i els dedicats a la càrrega. Fins i tot el garrofí s’utilitzava com a pinso per als porcs i altres animals domèstics. I en temps de fam, com el de la llarga postguerra, la garrofa també va ser consumida per les classes més necessitades, per això el nom que rebia de “menjar de pobres”. Per aquest motiu la cultura popular l’ha estigmatitzada com a menjar per a animals i per als períodes famolencs. Ferran ens conta que a les macollades hi havia arbres que podien fer 1400 quilos de garrofes. Les varietats preferides pels llauradors eren la Roja i la Matalafera perquè eren de les que feien major producció. Per la seua banda, el cronista José Durán, ens conta que els matxos de la seua quadra podien menjar cadascú 2700 quilos de garrofes a l’any. Per aquesta raó, les garroferes històricament han estat molt ben cuidades amb esporgues que es feien cada tres anys, les llaurades amb els matxos que es realitzaven en abril, juliol i octubre o l’obertura de forats en forma de triangle als troncs podrits per la corca per així airejar-los i desaiguar les aigües pluvials. Si es tenia tanta cura amb les garroferes de les macollades és perquè la seua elevada producció era un sustent important per a l’economia de les famílies. De vegades s’heretava una sola garrofera de les monumentals i això ja era de gran ajuda per al sustent de la casa durant tot un any. Per aquest motiu, les garroferes més grans de les macollades han estat conegudes pels noms dels seus propietaris: la tia Severiana, el tio Perico, la tia Tona…, i s’han anat heretant entre els descendents de la mateixa família.
Garrofera en la macollada de la Barrancà. Foto FRI.
Les macollades estan formades per quatre partides del terme d’Olocau que porten els següents noms: les dues primeres son l’Èdua i la Basseta de l’Amara que són les més pròximes al nucli urbà, les que tenen millor accessibilitat i per tant les millor cultivades i conservades. Les altres dues són la Barrancà, situada prop del barranc, i la de l’Aigualeig ubicada entre les hortetes i la costera de la Penya de l’Aigualeig. Aquestes dues són les que tenen les garroferes més abandonades perquè la seua accessibilitat és pitjor. Un altre problema en la macollada de l’Aigualeig són les garroferes que estan cultivades en la part alta de la lloma, ja en contacte amb una abundant pineda que en cas d’incendi forestal podrien cremar.
Pilar de pedra en sec que agunta una de les branques d’una garrofera de la macollada de la Barrancà. Foto FRI.
Una mostra de la cura que els veïns d’Olocau han tingut pel manteniment del brancatge de les garroferes monumentals són els suports que han construït per aguantar les branques llargues i gruixudes que el tronc envellit i amb corca no pot sostindre. N’hi ha de diverses tipologies: les trones, que són ribassos que envolten la soca de l’arbre per aguantar i protegir els brots; els pilars de pedra en sec, que poden aguantar més d’una branca; els pilarets formats per unes quantes roques que aguanten una branca; els puntals, que són lloses de rodeno tallat d’una sola peça que pot tenir un o dos metres d’altura. Finalment, cal destacar els ribassos de pedra en sec, tan presents en les vessants de les muntanyes mediterrànies. Com les garroferes estan en bancals tan reduïts, aquests ribassos tenen l’objectiu de mantenir la terra on creixen, conservar la humitat de les pluges i facilitat un millor accés per a collir les garrofes.
Garrofera de formes capritxoses amb el seu enorme tronc gruixut i fantàstic. Foto FRI.
Ja he dit anteriorment que el paratge de les macollades té unes garroferes que són autèntiques obres d’art de la natura, amb les formes capritxoses dels seus enormes troncs grossos i rugosos, irregulars, fantàstics i deformats pel pas del temps, acompanyats de les construccions de pedra en sec i els pilars de rodeno. Tot aquest conjunt li dona al paratge una gran bellesa i el converteix en un museu d’art a l’aire lliure. Justament les garroferes són dels arbres mediterranis més oblidats en la història de l’art i en la literatura, tal vegada perquè els seus fruits servien bàsicament per a alimentar el bestiar. No ha passat com a la seua companya en antiguitat, l’olivera, cantada pels poetes i a la qual se li ha atorgat un simbolisme important en la religió. Però la bellesa i majestuositat de les garroferes va ser redescoberta en el darrer segle gràcies a pintors com Joaquín Sorolla i Joan Miró, el qual les tenia en gran estima. Últimament l’artista Nuria Ferriol es va inspirar en el món de les garroferes de les macollades per fer un magnífic treball de dibuixos i pintures exposat al Jardí Botànic de València l’any 2023.
Garrofera en la macollada de la Basseta de l’Amara. Foto FRI.
La literatura també ha recuperat la garrofera oblidada, com és el cas del poeta Vicent Andrés Estellés (“els garrofers d’ombra molt ampla i generosa”) o l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga en la seua novel·la Bearn o la sala de les nines. Però sens dubte va ser Francesc Almela i Vives qui, amb el seu “Cant a la garrofera”, publicat el 1928, va expressar millor l’abandó en què els escriptors han tingut la garrofera:
Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els atmellers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.
Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera,
aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp…
Garrofera de gran altura amb l’interior del tronc corcat. Macollada de la Basseta de l’Amara. Foto FRI.
Però les macollades també ens ofereixen la possibilitat de practicar senderisme per aquests paratges frondosos carregats de tanta bellesa, gaudir dels olors i colors de la serra amb les diverses tonalitats del verd del bosc i dels afloraments rogencs del rodeno de les penyes. Hi ha una ruta circular promocionada per l’Ajuntament d’Olocau, d’uns cinc quilòmetres, que permet visitar les garroferes més monumentals, apreciar el colorit de les hortetes de reminiscències morisques i escoltar el rumoreig de l’aigua que corre per les séquies de rodeno. També l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria va publicar un opuscle amb l’Itinerari per les macollades que va preparar Ferran Zurriaga.
Vista panoràmica des del cim del Puntal dels Llops. A l’esquerra veiem els pobles de Marines vell i Gàtova i el pic de l’Àguila. Al centre el cim del Gorg. Foto FRI.
Si volem alguna ruta més exigent, també la podem fer pujant des de les macollades al Puntal dels Llops (427 m d’alçària). Al seu cim podem admirar el poblat ibèric, situat en un lloc estratègic i defensiu del territori d’Edeta, ja que domina l’entrada d’un dels passos naturals de la Serra Calderona que comunica amb les valls dels rius Túria i Palància. Un mirador privilegiat per a contemplar gran part de la comarca del Camp de Túria i l’únic punt de la serra des d’on es divisen els tres pobles de la vall. El poblat ibèric ha tingut una bona restauració i a més està gaudint d’una encertada campanya de divulgació que contrasta amb la tan abandonada ciutat ibèrica d’Edeta situada al Tossal de Sant Miquel de Llíria, i que exercí com a capital d’aquest territori.
Vista panoràmica des del cim de La Solana. D’esquerra a dreta veiem els següents pobles de la comarca del Camp de Túria: en primer pla, Marines, al fons Riba-roja de Túria, Benaguasil, Vilamarxant, Llíria, Domenyo i Casinos. Foto FRI.
Si encara volem allargar més la ruta, des del Puntal dels Llops podem caminar travessant els abancalaments històrics de les vessants de les llomes, amb els seus ribassos de pedra en sec i els cultius d’oliveres i garroferes, i pujar fins al cim de La Solana (571 m d’alçària) convertit en vèrtex geodèsic. La proximitat de la serra a la mar Mediterrània fa que les vistes des de qualsevol cim siguen espectaculars. Des de la solitud d’aquest mirador podem contemplar gran part del golf de València, i en dies clars veure al sud el mític Montgó, la mare de les Balears que deia Jacint Verdaguer al seu poema èpic L’Atlàntida. També podem admirar, mig amagada, una de les masies històriques més oblidades, la Garrofera, engolida en 1965 pel Quarter Militar de Marines. Aquesta masia, que al segle XVI també era una mena de pavelló de caça, estigué vinculada a la cort virregnal dels Ducs de Calàbria i possiblement és on morí la reina Germana de Foix. Aquesta última ruta que propose també és circular (Olocau-macollades-Puntal dels Llops-La Solana-macollades-Olocau), té un recorregut d’uns 13 quilòmetres i ens oferirà l’oportunitat de caminar per la frondositat del barranc del Carraixet, amb la seua desbordant riquesa vegetal.
Garroferes en la macollada de l’Aigualeig. Foto FRI.
Volguera finalitzar aquest article comentant que un ecosistema tan especial com el de les macollades està en decadència des de fa molts anys i en perill de desaparéixer en les partides de pitjor accessibilitat com a conseqüència de l’abandó del seu cultiu i de l’agricultura tradicional, encara que és una alegria veure que en algun bancal de les hortetes s’ha fet una nova plantació de garroferes. La gent major que s’encarregava d’esporgar-les està desapareixent, per la qual cosa hi ha molts arbres monumentals que estan abandonats i sabem que la tendència de qualsevol garrofera abandonada és tornar al seu estadi original que és el ser arbust. Tal vegada el redescobriment i revalorització de la garrofa i els avanços que s’estan fent en la seua transformació en diferents productes alimentaris podrien ajudar a recuperar-ne el cultiu. Un patrimoni natural com el de les macollades, amb un interés tant botànic com paisatgístic, que concentra arbres tan monumentals i amb una antiga història d’arrels morisques, no l’hauríem d’abandonar i per això és necessari que el conservem per al gaudi de les futures generacions.
Garrofera en la macollada de la Barrancà. Foto FRI.
Garrofera en la macollada de la Barrancà. Foto FRI.
Garrofera en la macollada de l’Èdua. Foto FRI.
